Aquell dissabte vaig fugir d'hora de l'hostal, que la cosa bona que tenia és que estava a tres minuts literals de l'estació de Nagoya. En tren vaig arribar fins a Nakatsugawa, on vaig agafar molt bé la combinació amb el bus que va d'allà fins a Magome.
 |
| De Kyoto cap a Edo |
Magome és una antiga estació de les que conformaven el Nakasendo, la ruta que unia Tokyo (llavors anomenat Edo) amb Kyoto durant el període Edo. Com a tal, el poble girava entorn de la posada principal i la secundària, i la persona més important era la que administrava les persones i els caballs que s'encarregaven de la missatgeria.
En el cas de Magome, està restaurada i molt arreglada, però tindria més encant si no estigués plena de botigues pels turistes i poca cosa més. No és un lloc que doni la sensació de que la gent hi visqui més enllà del turisme.
 |
| La pujadeta de Magome |
Tal com vaig arribar jo va arribar un grup de turistes xinesos, però aquests es van quedar al poble. No van seguir com jo l'antiga ruta fins a l'estació de Tsumago.
Eren només 7 km però me'ls vaig prendre amb calma, gaudint de l'entorn i la caminada, i fent fotografies. Al principi hi havia unes quantes pujades, però després va ser més pendent avall que altra cosa. Fer el camí des de Tsumago fins a Magome ha de ser més dur.
La veritat és que em va encantar. Caminar així per enmig del bosc, al meu aire, va ser una molt bona experiència. L'únic que em pesa és que estic força segura que en una altra època de l'any ha de ser encara més bonic...!
 |
| Únic moment en què vaig patir xD |
Malgrat plovisquejar una mica, el dia va aguantar molt bé fins que vaig arribar a Tsumago. Sigui com sigui, el paisatge boirós era espectacular.
A diferència de Magome, Tsumago té un aire més autèntic. Té unes quantes botigues i restaurants per turistes, però en general dóna la sensació que la gent realment viu allà. Tant en una població com en l'altra, hi ha museus i cases obertes al públic (pagant), però jo vaig decidir no visitar-ne cap. En el cas de Magome, com a lloc de naixement de l'escriptor Shimazaki Tôson, també hi ha un museu dedicat a ell.
 |
| Temple shinto molt rústic |
Vaig dinar goheimochi, unes boles d'arròs amb una salsa que duia sèsam, soja i nous entre altres coses. Estava boníssim, i és vegetarià :_D
Després d'omplir la panxa vaig decidir-me a fer els 4 km que em separaven de l'estació de tren de Nagiso a peu. Malgrat la pluja, va ser una bona decisió, perquè així vaig fer la desviació del castell en ruines, dalt d'un turó. L'aire que li donava la boira al bosc de bambú era fantàstic.
I les vistes des de dalt van fer que de nou la desviació valgués la pena.
Em va dil·luviar una mica de camí a Nagiso, i hi va haver un moment que vaig tèmer haver-me perdut (el qual era problemàtic perquè havia d'agafar aquell tren) però al final vaig arribar amb temps i tot.
Sense voler no vaig pagar el trajecte, pel fet d'anar d'estació petita a estació petita. Però vaja, amb el car que és el transport i tot el que porto pagat, no em sento culpable d'haver-li estafat alguns diners a JR.
Em va venir a buscar el meu host de Couchsurfing, l'Oki. Ell i la seva mare, la Yaoe, són artistes i professors i viuen en una casa de dos-cents anys que ell s'ha dedicat a anar remodelant, cosa que ha resultat en una casa tradicional amb tocs molt bohemis i un munt de quadres. Ell i la seva mare em van acollir de forma molt càlida, i vam estar conversant en una barreja de japonès i d'anglès. No sé com, vam acabar parlant de l'Abe Shinzô (primer ministre japonès) i contra tot pronòstic la política va ser un bon tema de conversa: els dos (però especialment la Yaoe) van estar molt contents de compartir amb algú la frustració amb els polítics i l'apatia dels japonesos vers la política. Per mi va ser una experiència súper interessant parlar d'això amb ells.
Van seguir sent els hostes perfectes al dia següent, quan em van dur dues hores en cotxe fins el parc de Jigokudani, una reserva on hi ha els anomenats "snow monkeys", uns micos que es passen l'hivern calentets amb la seva banyera d'aigües termals. Feia temps que tenia ganes de veure'ls, i malgrat que no hi havia molta neu i no feia molt fred vaig tenir la sort de veure'n alguns dins la banyera :3
Són uns animals molt macos. No deixen de ser salvatges, de forma que no se'ls pot donar de menjar, tocar, ni aguantar la mirada. El parc estava molt ple de turistes, però pel que vaig veure jo, la gent respectava les normes en general. Sí que vaig veure alguna reacció a alguna mirada massa insistent, i la veritat és que llavors deixen de ser cuquis i fan por de veritat. Però de normal passen soberanament de la gent i s'estan per allà fent el que els dóna la gana.
 |
| Els millors hostes que algú podria desitjar! |
Després d'això l'Oki va conduir pel bosc duent-nos a un lloc amb uns quants onsen que hi havia perdut a la muntanya. La pena és que el lloc on vam anar tancava 15 minuts després que hi arribèssim nosaltres. Ens van oferir un descompte i hi vam entrar igualment. La Yaoe i jo ens vam indulgir uns quants minuts més... Plovia una mica i feia fred a la banyera exterior, però l'aigua estava deliciosa, rica en ferro de veritat.
De tornada al seu poble em van dur a un restaurant d'on són habituals, on em van fer molt feliç amb un menú molt japonès però fet vegetarià per a mi. Em va fer moltíssima il·lusió poder menjar tot allò!
A casa, ja per rematar el dia, l'Oki, tot bevent un beuratge horrible (qui coi va pensar que barrejar te amb sake era una bona idea?) em va preguntar si volia veure les katanes i la roba dels seus avantpassats. Evidentment vaig dir que sí.
No només em va ensenyar això, sinó que també em va ensenyar el seu arbre genealògic i me'l va estar explicant. Tres dels seus avantpassats van ser samurai, de la classe més baixa però samurai igualment, cosa que els donava dret a dur les robes, la katana i el wakizashi de la fotografia, a més de tenir gent treballant les terres. Amb la Restauració Meiji es va abolir el sistema feudal, i el besavi de l'Oki es va veure molt empobrit. Malgrat tot, la família va saber reinventar-se i mantenir la casa i part de les possessions tot i les dificultats.
 |
| La Yaoe em va preparar tot el que m'agrada per esmorzar... inclosa una truita de patates boníssima ;_; |
Va ser una pena no passar més dies amb ells... M'hauria agradat molt, i no descarto acceptar la seva oferta de tornar-hi a anar algun dia abans de marxar de Japó.
Havia de marxar perquè els Matsumura, una de les famílies que m'havien acollit durant el meu primer viatge al Japó, m'esperaven a casa seva.
Abans d'anar amb ells vaig fer una visiteta a la ciutat de Matsumoto. El seu castell segueix sent el meu preferit; crec que val la pena deixar-s'hi caure.
A l'estació de Hitoichiba, esperant que l'Akio-san ens vingués a recollir, vaig conèixer la Summy, una noia de Hong Kong que com jo repetia WWOOFing amb els Matsumura. Després coneixeria la resta de WWOOFers: la Tama-chan i la Kanako-chan, japoneses; la Matilde, canadenca; i en Max, alemany. Èrem tants que les noies vam haver de compartir habitació.
Els fills de la família han crescut després de quatre anys, evidentment. En Fuwa-kun (14 anys) segueix igual de callat, i en Towa-kun (7) igual de mogut i mimat (però ara almenys es pot parlar amb ell :) ), la que ha canviat més és la Wara-chan, que ja no és callada i tímida, sinó extrovertida i sense pèls a la llengua. I molt intel·ligent, per les converses que vam tenir tot i que només té 11 anys.
El que em va decebre molt és que la Obachan ja no viu amb ells... I era un motiu molt important per mi per haver tornat allà. Entre d'altres motius, també estava en Hide-san, que s'enrecordava de mi pel meu pentinat de l'altra vegada (tant la Terumi-san com ell van tenir una mica de xoc amb el meu cabell llarg), i les pomes. Les pomes en abundància.
 | |
|
Amb la Summy vam passar molt bons moments; a l'onsen, a la bodega de """vi""" d'Azumino; i malgrat que al principi no podia amb ella, la Tama-chan em va proporcionar molta pràctica de japonès i penso que és una molt bona persona. En canvi, els altres dos westerners no semblaven molt feliços de ser allà, i això va fer que les dinàmiques de grup d'aquesta vegada no fossin tan bones com les que havien sigut la primera vegada.
El dia que ens ho vam passar millor va ser quan la Terumi-san em va encarregar el sopar, i vaig fer truita de patates i pà amb tomàquet, a més d'un pastís de poma. Vam parlar de Catalunya i l'Akio-san va aparèixer amb una guitarra per cantar We Shall Overcome. El millor va ser que després vam descobrir que la Matilde és fan de The Pogues i vam estar cantant cançons irlandeses amb ella.
 |
| Aquest vi... estava sorprenentment bo! |
Les feines que vam tenir aquesta vegada no van ser tant variades com l'altra vegada. Pelar verdures, pintar soques de pomer i recollir branques de pomer. I l'últim dia vaig empaquetar pomes.
Feia molt de fred a les nits i l'únic lloc calent de la casa era el menjador amb la llar. A l'edifici de WWOOFers utilitzàvem estufes abans de dormir i bosses d'aigua calenta. Ara sé dir bossa d'aigua calenta en japonès =D
La part bona d'això és que va nevar, deixant-nos paisatges blancs ben bonics.
En el meu últim dia allà, vaig decidir anar a Matsumoto a visitar l'Obachan, que em va convidar a dinar a casa seva. Segueix sent un amor de persona, i una àvia super activa, que no només va a l'esglèsia catòlica vestida en kimono, sinó que també va a la universitat a fer classe i es desplaça en moto pels llocs :)
Després de veure-la a ella vaig anar amb la Terumi-san, la Tama-chan, la Wara-chan, en Towa-kun i la Summy a un onsen així força gran (massa modern pel meu gust) que tenia la gràcia que el sabó és de poma. Al lloc li faltava encant, però vam passar una bona estona.
Després d'una setmana a Azumino, tocava marxar de la prefectura de Nagano: cap a Kanazawa, anomenada "la petita Kyoto".
