Breu tornada, amb escapada a Amsterdam inclosa

El matí del dia que marxàvem vaig anar a donar un volt pel Kitano Tenmangu, on florien els pruners. Tenia la maleta a mig fer, però volia donar un últim cop d'ull a aquestes flors de febrer i principis de març :) Les blanques que encara no s'han extès em recorden a crispetes i les trobo molt mones. La meva propera entrada estarà plena de cirerers, així que les podeu començar a diferenciar! 

Les maletes encara estaven mig per fer. Haver de marxar així amb les presses em va donar un petit tastet del caos i l'estrès que serà quan marxi de veritat, adonant-me de totes les coses que trobaré a faltar. Des que vam sortir de casa a les 6 de la tarda hora de Kyoto a què vam arribar a les nostres cases respectives cap allà les 12 del matí hora de Catalunya van passar unes 24h. Em va donar per mirar Madmax, i després vaig veure l'Episodi III i la pel·li nova d'Star Wars també, per fi :D És el que hi ha, el viatge és llarg. 

Però va valdre la pena per veure a tothom :) Més si et monten una trobada sorpresa a casa.

No tinc fotos bones d'aquell dia a part d'aquesta!!

Però la Tama va ser molt rància amb mi al principi :(

Al mateix temps, la veritat és que quan portava uns tres dies m'estava començant a donar força mal rotllo com res semblava haver canviat, en el sentit que era com si no hagués marxat sis mesos a Japó en primer lloc. És força descol·locant sentir-te així quan saps que ha passat tot aquest temps i que has viscut coses diferents, i tot i així tot perd importància d'alguna forma quan tornes.

Per sort, quan m'estava començant a fer massa l'olla tocava agafar l'avió de bon matí cap a Amsterdam.

Em vaig estressar una mica perquè és una ciutat molt maca, amb moltes coses per veure, i evidentment en un dia no és possible. Fer un free tour en castellà va ser un error. No és la primera vegada que em passa, no coincideixo amb l'humor dels que fan el tour en castellà :/ I va ser llarg.

Al final, vaig llogar una bici, i he de dir que no té res a veure circular per Kyoto que circular per Amsterdam. Ja de per si la majoria de bicis a Amsterdam frenen amb els pedals i això no es pot dominar en una hora... Crec que em quedo amb el caos de Kyoto per ara.

Els avions. Passen molt arran de la ciutat ._.

Una de les coses que em dol més és no haver acabat de veure el Museu Van Gogh i la seva exposició itinerant... Vaig veure els canals, però no el mercat de les flors, o els camps de tulipes que estaven a punt de florir... Vaja, que he de tornar.

Per la nit vaig fer un altre tour pel barri vermell, i aquest va ser millor (guia anglo-parlant?) tot i que car (no sé, sincerament si hagués tingut més temps i no hagués anat sola no crec que hagués fet aquests tours, i probablement hauria aprofitat més el temps). 

Tot el sistema de prostitució d'Amsterdam sembla molt ben muntat, i lògic. Ara bé, pel poc que he parlat, dóna la sensació que els locals estan força cansats de que se'ls coneixi pels porros i el barri vermell. Potser la solució seria que el model s'extengués més i llavors ja no seria tan exclusiu d'ells, ne? 

Al dia següent m'esperava el meu motiu per anar a Amsterdam en aquestes dates: el 2n concert de la gira de Drones de Muse a Amsterdam :) El meu primer concert fora d'Espanya.

A les 9 del matí, em vaig plantar davant de la sala de concerts Ziggo Dome. Vaig arribar tement arribar tard i trobar-me una gran cua de fans de Muse. Però estava jo. Sola. Ho vaig flipar un rato, sense saber ben bé què fer, però al cap d'una estona va començar a arribar gent, amb els que em quedaria la resta del dia fins que obrissin portes.

Nothing But Thieves van tocar primer, i va estar força bé. I després, Muse. Què dir del concert. Com sempre, fantàstic. Amb les seves frikades habituals. Llàstima, però, del setlist. En els altres dos concerts a Amsterdam van tocar algunes de les cançons que jo volia sentir, però no pas en el que vaig anar a veure jo :(

Vaig acomiadar-me de la gent que havia conegut - tots porten un munt, un munt de concerts a les seves espatlles -, i vaig agafar el tren cap a l'aeroport, perquè el meu vol sortia a les 7 del matí.

Aquell cap de setmana el Dhaos va venir des de Mallorca i vam fer una de les coses que feia temps que dèiem que faríem: anar al Cim d'Àligues.

Jo no hi anava des de que era petita, i va ser bonic tornar-hi. Malgrat que ja no tenen òlibes i hi van haver molt poques nocturnes durant la sessió de vol :( 

I bé, la setmana restant vaig intentar ser a tot arreu i fer el màxim de coses possible i amb tota la gent possible :)

No tinc fotos de les trobades familiars però també n'hi va haver! 

I amb tot això ja era hora de tornar. 

Aquest cop no vam passar per l'aeroport d'Istambul, cosa que s'agraeix, ja que vam anar per Dubai. Força més agradable l'experiència en general. Vaig veure Argo, la segona del Capitán America, i Antman :D

El merchandising d'aquest aeroport és molt graciós. I tenen llànties i cachimbes.

El viatge entre l'aeroport i Kyoto es va fer, com sempre, molt llarg. 

Però en arribar a casa la Laura em va donar un regal d'aniversari endarrerit que em va encantar! A Journal of Impossible Things... Ja m'agradaria que els meus quaderns de viatge s'assemblessin al diari del Doctor.  

De nou, comptador a zero. A diferència del setembre, però, la il·lusió per la uni era nul·la =D Però encara em quedava més d'una setmana abans d'haver-me de tornar a preocupar per la Ritsu, i seria una de les millors de les que he passat aquí fins ara.

Travel: Prefectura de Fukui i tornada al Biwako

Fukui... tinc una barreja de sentiments contradictoris respecte al que conec d'aquesta prefectura. Resulta que hi ha un llibre, escrit per un becari de la JET, que es diu For Fukui's Sake: Two years in rural Japan, i crec que aquest títol és força descriptiu de les emocions que genera, la veritat. Bones coses i coses a mitges.

Quan vaig deixar Kanazawa, nevava amb moltes ganes. L'asfalt anava quedant covert de neu que ja no es fonia. Això em va donar paisatges molt bonics en el recorregut en tren que vaig fer fins Awara Onsen.

Adéu, Kanazawa ;_;

A Awara Onsen vaig tenir una mica de percal per entendre com anava el ticket de descompte del bus. N'hi ha de dos tipus, un de blau vàlid per un dia i una mica limitat, i un de verd que et permet anar a més llocs, durant dos dies. Vaig agafar el darrer, que va costar 2000 iens. No em cansaré de repetir-ho: el transport aquí és molt car.

Em vaig haver d'esperar ben bé uns 40 minuts per agafar el bus que em deixaria a Tojimbo. Tojimbo és el nom d'uns penya-segats que hi ha a la costa oest de Japó, que en teoria presenten unes formacions rocoses hexagonals com les d'Irlanda del Nord i Escòcia. He vist les d'Irlanda del Nord, i puc dir que en comparació les de Tojimbo no són res. Dit això, és un lloc bonic. Em va impressionar perquè malgrat que és un lloc on et pots estavellar fàcilment, no hi ha les típiques valles que els japonesos solen posar per tot arreu que sigui perillós. I què es calcen les japoneses per visitar un lloc com aquest? Tacons, només faltaria. 

 

Això no ho sabia llavors, però resulta que Tojimbo és un lloc famós pels suicidis, i resulta que és una mica tabú fer-se fotos aquí per por dels esperits... o alguna cosa així corre per internet. 

El cas és que jo volia visitar Oshima, una petita illa que se suposava que estava a prop dels penya-segats. Però si m'entretenia perdia el bus que m'havia de dur al castell de Maruoka, i no hi havia combinació amb més busos després d'aquell.

Així que em teniu mig corrent pel caminet que portava al pont vermell que uneix Oshima amb la costa. Primer pensava que em donaria temps de fer mitja volta i agafar el bus. Després em vaig resignar a que no. Llavors vaig recordar el trajecte d'anada i vaig adonar-me que el bus també parava davant d'Oshima. 

 

Vaig tardar ben bé mitja hora en arribar-hi, crec... però encara em van quedar uns quinze-vint minuts per explorar l'illa abans d'agafar el bus. La veritat és que va valdre molt la pena. Em va agradar més l'illa que els penya-segats... És un d'aquells llocs que tenen alguna cosa de màgia.

 

 

Va ser una visita molt curta i la veritat és que crec que val més la pena passar-hi un ratet llarg :/ Amb tot, que hagués plogut al matí i després claregés donava una ambientació molt bonica.
Així doncs, vaig agafar el bus cap a Maruoka, per veure'n el castell, el més vell que es conserva de Japó. És petitó i maco. Amb l'entrada del castell es pot visitar un petit museu que hi ha a baix del turó, amb uns jardins bonics.

Feta la visita, vaig tornar a passar per Awara Onsen, on vaig recuperar la motxilla gran que havia deixat en una taquilla. Finalment vaig agafar el tren cap a la ciutat de Fukui. En seguida em vaig adonar que estan molt orgullosos dels seus dinosaures. Resulta que a Fukui hi ha el jaciment de dinosaures més gran de Japó, i em dóna la sensació que la major part de gent que sap que existeix aquesta prefectura la coneix per aquest motiu. El museu sembla interessant (arquitectònicament també, té forma d'ou :D ) però a part d'estar allunyat de la ciutat, és car. Així que el deixo per una altra ocasió.

En aquest punt és quan es va torçar una mica la cosa. La veritat és que no vaig congeniar gaire amb el meu host de CouchSurfing aquest cop. Em va deixar una mica tirada a casa seva, insistint-me que havia de ser molt educada. M'ho vaig prendre com una pràctica de la forma formal en japonès. Els seus pares eren bona gent, per sort.

Veient el panorama, vaig insistir que el dia següent preferia anar jo sola a voltar, ja que tenia el ticket pagat i tot plegat.

Vaig anar a Ichijôdani, un lloc on hi ha les ruines del que havia sigut una ciutat pròspera fins que Oda Nobunaga va decidir reduir-la a cendres el 1573. Vaig conèixer uns japonesos que estaven visitant perquè una d'elles deia que els seus ancestres provenien d'aquesta ciutat, i també vaig trobar un fotògraf que em va demanar que li fes de model ._.

Aquest lloc és una visita molt interessant en la meva opinió, però sent jo com de costum, vaig acabar amb presses perquè un cop més els mitjans de transport eren minços. La carrera fins a l'estació em va deixar rebentada una bona estona.

En tren i bus coverts pel ticket, vaig arribar a la meva destinació. A part dels dinosaures i Tojinbo, crec que la gran atracció de Fukui és el temple d'Eiheiji, de l'escola Sôtô del budisme Zen. Es tracta d'un monestir que està en actiu, de forma que els mateixos acòlits són els que expliquen la seva rutina i les característiques del complex.

El monestir és molt bonic i té un encant especial amb la neu. També és molt interessant que estigui actiu: estant en el moment correcte en el lloc correcte es poden veure alguns dels rituals que realitzen els monjos, que són realment esotèrics. 

Jo encara vaig fer més coses aquell dia. Vaig agafar un tren de la línia Echizen (privada) fins a Katsuyama. Allà vaig tenir un bus per mi sola que em va deixar a la vora de l'enorme temple que guarda l'Echizen Daibutsu. Això realment va ser una frikada un pèl morbosa per part meva. Aquest és un temple contruït als 80s per un milionari de la ciutat que va decidir construir un temple amb un Buda gegant. La cosa no va tenir tant d'èxit com esperava, i el temple es considera en fallida. L'home ho tenia tot pensat, construint uns quants carrers per a botiguetes i restaurants rollo El viaje de Chihiro, però està tot buit i abandonat.

Resumint, que jo tenia curiositat.

Però contra totes les meves expectatives, em va impressionar. 
O sigui, el lloc es realment enorme. Pràcticament buit. No sé si ho podeu veure a la foto, però vaig capturar el moment en què una bola de neu de tamany considerable està caient del sostre. Aquestes boles feien el soroll d'una explosió en arribar al terra, i havien construït un passadís provisional per protegir els visitants. Al·lucinant una mica ja amb la situació, vaig entrar al temple.

I així va ser com vaig tenir el meu moment a soles en una sala enorme amb el Buda més gran que he vist a la vida. Va ser una experiència curiosa. Després van aparèixer altres visitants i ja es va passar la gràcia.

Després d'això vaig anar a veure des de fora el castell de Katsuyama, construït pel mateix milionari avorrit. És maco per fotografiar, el castell estètic enmig del no-res.

I encara vaig tenir ànims de pujar dalt d'un turó per veure el temple de Heisenji, però allà sí que se'm va fer fosc i vaig haver de tornar tant ràpid com vaig poder. Semblava maco, m'hauria agradat veure'l... Però se'm feia tard per arribar a Fukui i que em recollís la mare del meu host. Vaig fer un autoestop ultra eficient en una combini que em va salvar d'una bona caminata. La bona dona a la que li vaig demanar encara em volia regalar el paraigües i tot...

Al dia següent, els pares del meu host (els meus hosts reals, vaja) em van dur a esmorzar i al temple dels gats a Echizen. Es tracta d'un temple que acull com una quarantena de gats abandonats, la majoria d'ells molt sociables. A diferència d'un nekocafe, és gratis :D

Em vaig despedir de la parella i vaig agafar el tren cap a la que seria la meva última destinació del viatge. La veritat és que pretenia fer una altra nit fora, pensant que, no sé, hi hauria alguna manga kissa on allotjar-me com havíem fet amb la Laura a Takamatsu... però va resultar que Takashima, a la vora del llac Biwa oposada a la que vaig visitar al principi del viatge, és molt més inaka del que creia, o sigui, zona rural profunda. L'únic que té és una muntanya per esquiar i el temple de Shirahige, que, com estava a punt de descobrir, estava una mica llunyet. 

La veritat és que vaig estar una bona estona anant amunt i avall indecisa sobre què fer i incrèdula que la ciutat fos realment tant... poble, malgrat ser gran al mapa i tenir com 4 estacions de tren.

No manga kissa a la vista

Al final el temple de Shirahige i l'Otomegaike (alguna cosa així com l'Estany de la Donzella) van fer que la visita a Takashima valgués la pena. Algú hauria de convèncer l'ajuntament de posar un pas de vianants per creuar la carretera i veure el tori a l'aigua, per això. Això d'haver de creuar una carretera transitada per veure'l de prop no és guai. I dificulta fer fotos, però vaja.

El Llac Biwa és molt maco

Otomegaike, més a prop de l'estació de tren

Visitats aquests últims dos llocs, vaig tornar cap a Kyoto, cap a Jurack 3, cap a casa. La veritat és que després de gairebé tres setmanes tenia ganes de dormir al meu llit, no ho puc negar. I aquest sentiment era encara més confús perquè en uns pocs dies tornaria encara més a casa que a casa.

Travel: Kanazawa i Shirakawa-go

Per fi reprenc el blog! Tinc moltes coses a explicar encara... Pensava que ara que és festa nacional a Japó, la Golden Week, tindria més temps per actualitzar el blog, però al final dubto que pugui fer gaire. Per ara, tornem a Nagano, a Azumino...

Aquest cop va ser l'Akio-san qui em va acompanyar a l'estació de tren. Em sap greu, perquè em vaig acomiadar de tothom però no del Hide-san :( de totes formes, en aquesta ocasió no el vaig veure pas tant com fa quatre anys...

De nou en ruta, vaig començar a encadenar trens un rere l'altre per arribar a Kanazawa de forma assequible (segueix sense ser barata). Va ser un dels cops que més trens he agafat en un dia, però he de dir que va ser un viatge molt bonic. El tren va passar entremig de les muntanyes nevades, per les estacions d'esquí (en un moment donat vaig pujar en un tren i em vaig trobar rodejada quasi exclusivament de gent de pinta occidental. Va ser molt estrany), i vaig poder veure paisatges espectaculars. Lamento no haver fet més fotos, però la veritat és que entre el moviment del tren i el vidre tampoc farien justícia.

A Kanazawa vaig allotjar-me a un hostal aprop de l'estació que es diu Good Neighbours. Hi havia un hostal més barat a la ciutat, però havent llegit les bones crítiques que tenia el Good Neoghbours a HostelWorld i després de la decepció d'hostal de Nagoya, vaig decidir invertir en un bon lloc per passar les nits. Va ser una bona decisió!

Després d'instal·lar-me em va venir a recollir en Lluís, un company de la UAB que també està de Programa Propi, en el seu cas a la Universitat de Kanazawa. Això era ja per la tarda, de forma que ens vam posar en marxa per poder veure alguna cosa abans que se n'anés la llum.

Vam visitar la Higashi Chaya, el districte d'entreteniment de l'est de la ciutat. És un barri amb algunes cases de te encara operatives, amb força encant. Tot pujant la muntanya, hi ha un munt de temples i bones vistes sobre la ciutat.

Vam passar pel centre i vaig tenir el plaer de provar "el segon millor ice-melonpan del Japó". El segon. I el primer on és, doncs? Crec que no existeix, ho he buscat per internet. És simplement una cadena, que també està a Kyoto :/

Vam sopar en una izakaya i prendre un latte de sakura, de forma que a el Lluís ja se li arribava l'hora d'agafar el bus cap a la seva casa enmig de la muntanya, com la seva uni. De tornada a l'hostal, vaig gaudir del free umeshu (vi de prunes, gratiss!) i de veure una partida d'un joc de taula de geometria que estaven jugant quatre hostes quan vaig arribar.

L'Oyama-jinja és gratis i té un jardinet molt mono

Al dia següent vam fer el tour típic per Kanazawa amb el Lluís. Vam fer una visita al temple shinto d'Oyama, vam veure també el parc del castell, i després el famós Kenrokuen.

Jardins del castell

Vam visitar el parc del castell, però no el castell en sí, que la majoria de gent diu que no val la pena.

Multitud fent-se una foto davant del castell

Després vam anar als que diuen que són els jardins més bonics del Japó, el Kenrokuen. Sincerament, tot i que no dubto que siguin molt bonics en altres èpoques de l'any, crec que l'hivern sense neu no els afavoreix gaire.

Vista més famosa del Kenrokuen

Vam dinar en un restaurant d'onigiris i després vam visitar l'exterior del 21st Century Museum, el museu d'art contemporani de Kanazawa. No vam entrar a l'exposició, perquè al Lluís no li va venir de gust pagar, cosa que trobo perfectament raonable tenint en compte el preu i el seu poc interès per l'art contemporani.

Als voltants del Museu d'Art Contemporani

Així doncs, vam anar al districte samurai i vam visitar la casa Nomura, amb un mini jardí japonès que em va encantar. Les escales al segon pis, de pedra, eren també molt curioses.

Casa Nomura

En sortir de la casa samurai, estava plovent. El Lluís portava dient-me ja temps que portés paraigües, i coses perquè Kanazawa tenia un clima terrible. Enganxar dies en què no plogués com vaig fer jo era molta sort. Però aquella tarda vam tenir un tastet de clima típic de Kanazawa.

Així doncs, vam visitar unes quantes coses més que hi havia per la zona i eren gratis i després ens vam refugiar en una cafeteria. 

De tornada a l'hostal, de nou va ser nit de jocs amb umeshu gratis :) La veritat és que m'agrada molt l'ambient d'aquest hostal. Un noi indonesi es va esforçar moltíssim en explicar-nos les regles d'un joc de cartes en una barreja d'anglès i japonès, i tinc l'explicació encara guardada en alguna banda...

Primer joc de la nit

El dia següent era finalment el dia de visitar Shirakawa-go, el famós poble entre les muntanyes amb cases tradicionals, que és molt conegut pels seus paisatges nevats. És força car arribar allà, hi ha diverses rutes. Probablement el millor que es pot fer és arribar-hi des de Takayama, fer nit, i després anar a Kanazawa des d'allà. Tot això s'ha de reservar amb molt de temps.
Sigui com sigui, com que no sortia cap allà fins el migdia, vaig aprofitar el matí per explorar una mica més la Higashi Chaya, i en especial el turó amb temples i parcs.

Després d'un dinar apressat a l'hostal, vaig agafar el bus cap a Shirakawa-go. El dia que vaig anar-hi jo, malgrat que hi havia neu, no n'hi havia gaire a les teulades. Feia un dia assoleiat molt agradable, i vaig passejar per la zona del museu a l'aire lliure molt a gust.

Forat del gat

Després del museu a l'aire lliure vaig passejar pel poble, que sí, és bonic, però estava pres pels turistes. Des de dalt d'un turó, es poden veure bones vistes del poble i també tenir un moment de tranquil·litat amb la neu.

De tornada a Kanazawa vaig anar a sopar amb en Lluís i una amiga seva com a comiat, ja que aquella mateixa nit agafàven un bus direcció a l'aeroport per anar a Corea. A l'hostal, jocs i umeshu. Vaig estar parlant amb una noia de Taiwan que es diu Cindy, i quan va marxar a dormir vaig conèixer unes noies que estan d'intercanvi com jo a Kyoto, però elles estan molt bé... a la Doshisha.

El meu últim dia a Kanazawa va començar amb una visita a l'anomenat Ninja-dera, un temple construït amb un munt de trampes concebudes com a defensa en cas d'atac, ja que el senyor feudal de la zona que havia manat construir-lo tenia les seves diferències amb la casa imperial. 

No tinc fotos del lloc perquè està prohibit fer-ne, però he de dir que és una visita curiosa i entretinguda. L'entrada és cara, però val la pena per veure una cosa diferent. 

En sortir del temple vaig donar un volt per Nishi Chaya, que amb prou feines és un carrer amb alguna casa de te encara operativa. No em va portar gaire temps, i vaig començar a caminar direcció el 21st Century Museum.

Blue Planet Sky

M'ho vaig passar molt bé; feia massa temps que no anava a un museu. He de dir, però que em van agradar més les exposicions permanents i les gratuïtes que no pas les itinerants. Em van agradar molt Blue Planet Sky, de James Turrell; The Swimming Pool, de Leandro Erlich; i L'Origine du monde d'Anish Kapoor. També em va impressionar força, no sabria dir del tot per què, una de les projeccions: Visible Breath, de Sakano Mitsunori. 

The Swimming Pool

En quant a les itinerants, una de les coses que em va agradar més de l'exhibició del cal·ligrafista Inoue Yuichi va ser la seva catifa, feta pols. No és que no hi haguessin obres que sí que em van agradar molt d'aquest artista, però així en conjunt em va deixar una mica freda.

La vida d'una catifa pot ser molt dura

En quant a l'altra exposició itinerant, Ghost in the Cell, he de dir que era una fumada impressionant :/ Però sí, trobava a faltar un museu d'art contemporani. Em van agradar molt més altres obres que hi havia exposades.

Tronc tallat en làmines minúscules

Des de dins de The Swimming Pool

La cosa és que també hi havia una exhibició, força gran, dels treballs dels alumnes de Belles Arts i de Disseny de la Universitat de Kanazawa. No puc dir que m'agradessin tots, però em fa l'efecte que hi havia coses força bones.

Cookies, galetes en augment

Vaig tornar a passar per l'Oyama-jinja perquè volia fer una bona foto de la peculiar arquitectura de la seva porta, i després de beure el millor cafè moccha que he probat mai a una cafeteria del costat, vaig tornar a Higashi Chaya per fer-hi fotos de nit.

Vaig tornar a pujar a dalt del turó per fer algunes fotos de la ciutat, començant-me a acomiadar d'ella. Amb una mica de recansa, vaig enfilar el camí de tornada.

Aquella nit tocava takoyaki party a l'hostal. Aquest cop vaig menjar takoyaki de formatge i de tofu, però no de xocolata :( Hi havia la Cindy, com el dia anterior, i un noi parisenc molt parisenc al que va costar arrencar-li conversa. Tristament, no recordo el nom de la noia que treballava a l'hostal, que era un encant de persona.

Va ser una bona manera de posar punt i final a la meva estada allà, una experiència que recomano a tothom.