Travel: Prefectura de Fukui i tornada al Biwako

Fukui... tinc una barreja de sentiments contradictoris respecte al que conec d'aquesta prefectura. Resulta que hi ha un llibre, escrit per un becari de la JET, que es diu For Fukui's Sake: Two years in rural Japan, i crec que aquest títol és força descriptiu de les emocions que genera, la veritat. Bones coses i coses a mitges.

Quan vaig deixar Kanazawa, nevava amb moltes ganes. L'asfalt anava quedant covert de neu que ja no es fonia. Això em va donar paisatges molt bonics en el recorregut en tren que vaig fer fins Awara Onsen.

Adéu, Kanazawa ;_;

A Awara Onsen vaig tenir una mica de percal per entendre com anava el ticket de descompte del bus. N'hi ha de dos tipus, un de blau vàlid per un dia i una mica limitat, i un de verd que et permet anar a més llocs, durant dos dies. Vaig agafar el darrer, que va costar 2000 iens. No em cansaré de repetir-ho: el transport aquí és molt car.

Em vaig haver d'esperar ben bé uns 40 minuts per agafar el bus que em deixaria a Tojimbo. Tojimbo és el nom d'uns penya-segats que hi ha a la costa oest de Japó, que en teoria presenten unes formacions rocoses hexagonals com les d'Irlanda del Nord i Escòcia. He vist les d'Irlanda del Nord, i puc dir que en comparació les de Tojimbo no són res. Dit això, és un lloc bonic. Em va impressionar perquè malgrat que és un lloc on et pots estavellar fàcilment, no hi ha les típiques valles que els japonesos solen posar per tot arreu que sigui perillós. I què es calcen les japoneses per visitar un lloc com aquest? Tacons, només faltaria. 

 

Això no ho sabia llavors, però resulta que Tojimbo és un lloc famós pels suicidis, i resulta que és una mica tabú fer-se fotos aquí per por dels esperits... o alguna cosa així corre per internet. 

El cas és que jo volia visitar Oshima, una petita illa que se suposava que estava a prop dels penya-segats. Però si m'entretenia perdia el bus que m'havia de dur al castell de Maruoka, i no hi havia combinació amb més busos després d'aquell.

Així que em teniu mig corrent pel caminet que portava al pont vermell que uneix Oshima amb la costa. Primer pensava que em donaria temps de fer mitja volta i agafar el bus. Després em vaig resignar a que no. Llavors vaig recordar el trajecte d'anada i vaig adonar-me que el bus també parava davant d'Oshima. 

 

Vaig tardar ben bé mitja hora en arribar-hi, crec... però encara em van quedar uns quinze-vint minuts per explorar l'illa abans d'agafar el bus. La veritat és que va valdre molt la pena. Em va agradar més l'illa que els penya-segats... És un d'aquells llocs que tenen alguna cosa de màgia.

 

 

Va ser una visita molt curta i la veritat és que crec que val més la pena passar-hi un ratet llarg :/ Amb tot, que hagués plogut al matí i després claregés donava una ambientació molt bonica.
Així doncs, vaig agafar el bus cap a Maruoka, per veure'n el castell, el més vell que es conserva de Japó. És petitó i maco. Amb l'entrada del castell es pot visitar un petit museu que hi ha a baix del turó, amb uns jardins bonics.

Feta la visita, vaig tornar a passar per Awara Onsen, on vaig recuperar la motxilla gran que havia deixat en una taquilla. Finalment vaig agafar el tren cap a la ciutat de Fukui. En seguida em vaig adonar que estan molt orgullosos dels seus dinosaures. Resulta que a Fukui hi ha el jaciment de dinosaures més gran de Japó, i em dóna la sensació que la major part de gent que sap que existeix aquesta prefectura la coneix per aquest motiu. El museu sembla interessant (arquitectònicament també, té forma d'ou :D ) però a part d'estar allunyat de la ciutat, és car. Així que el deixo per una altra ocasió.

En aquest punt és quan es va torçar una mica la cosa. La veritat és que no vaig congeniar gaire amb el meu host de CouchSurfing aquest cop. Em va deixar una mica tirada a casa seva, insistint-me que havia de ser molt educada. M'ho vaig prendre com una pràctica de la forma formal en japonès. Els seus pares eren bona gent, per sort.

Veient el panorama, vaig insistir que el dia següent preferia anar jo sola a voltar, ja que tenia el ticket pagat i tot plegat.

Vaig anar a Ichijôdani, un lloc on hi ha les ruines del que havia sigut una ciutat pròspera fins que Oda Nobunaga va decidir reduir-la a cendres el 1573. Vaig conèixer uns japonesos que estaven visitant perquè una d'elles deia que els seus ancestres provenien d'aquesta ciutat, i també vaig trobar un fotògraf que em va demanar que li fes de model ._.

Aquest lloc és una visita molt interessant en la meva opinió, però sent jo com de costum, vaig acabar amb presses perquè un cop més els mitjans de transport eren minços. La carrera fins a l'estació em va deixar rebentada una bona estona.

En tren i bus coverts pel ticket, vaig arribar a la meva destinació. A part dels dinosaures i Tojinbo, crec que la gran atracció de Fukui és el temple d'Eiheiji, de l'escola Sôtô del budisme Zen. Es tracta d'un monestir que està en actiu, de forma que els mateixos acòlits són els que expliquen la seva rutina i les característiques del complex.

El monestir és molt bonic i té un encant especial amb la neu. També és molt interessant que estigui actiu: estant en el moment correcte en el lloc correcte es poden veure alguns dels rituals que realitzen els monjos, que són realment esotèrics. 

Jo encara vaig fer més coses aquell dia. Vaig agafar un tren de la línia Echizen (privada) fins a Katsuyama. Allà vaig tenir un bus per mi sola que em va deixar a la vora de l'enorme temple que guarda l'Echizen Daibutsu. Això realment va ser una frikada un pèl morbosa per part meva. Aquest és un temple contruït als 80s per un milionari de la ciutat que va decidir construir un temple amb un Buda gegant. La cosa no va tenir tant d'èxit com esperava, i el temple es considera en fallida. L'home ho tenia tot pensat, construint uns quants carrers per a botiguetes i restaurants rollo El viaje de Chihiro, però està tot buit i abandonat.

Resumint, que jo tenia curiositat.

Però contra totes les meves expectatives, em va impressionar. 
O sigui, el lloc es realment enorme. Pràcticament buit. No sé si ho podeu veure a la foto, però vaig capturar el moment en què una bola de neu de tamany considerable està caient del sostre. Aquestes boles feien el soroll d'una explosió en arribar al terra, i havien construït un passadís provisional per protegir els visitants. Al·lucinant una mica ja amb la situació, vaig entrar al temple.

I així va ser com vaig tenir el meu moment a soles en una sala enorme amb el Buda més gran que he vist a la vida. Va ser una experiència curiosa. Després van aparèixer altres visitants i ja es va passar la gràcia.

Després d'això vaig anar a veure des de fora el castell de Katsuyama, construït pel mateix milionari avorrit. És maco per fotografiar, el castell estètic enmig del no-res.

I encara vaig tenir ànims de pujar dalt d'un turó per veure el temple de Heisenji, però allà sí que se'm va fer fosc i vaig haver de tornar tant ràpid com vaig poder. Semblava maco, m'hauria agradat veure'l... Però se'm feia tard per arribar a Fukui i que em recollís la mare del meu host. Vaig fer un autoestop ultra eficient en una combini que em va salvar d'una bona caminata. La bona dona a la que li vaig demanar encara em volia regalar el paraigües i tot...

Al dia següent, els pares del meu host (els meus hosts reals, vaja) em van dur a esmorzar i al temple dels gats a Echizen. Es tracta d'un temple que acull com una quarantena de gats abandonats, la majoria d'ells molt sociables. A diferència d'un nekocafe, és gratis :D

Em vaig despedir de la parella i vaig agafar el tren cap a la que seria la meva última destinació del viatge. La veritat és que pretenia fer una altra nit fora, pensant que, no sé, hi hauria alguna manga kissa on allotjar-me com havíem fet amb la Laura a Takamatsu... però va resultar que Takashima, a la vora del llac Biwa oposada a la que vaig visitar al principi del viatge, és molt més inaka del que creia, o sigui, zona rural profunda. L'únic que té és una muntanya per esquiar i el temple de Shirahige, que, com estava a punt de descobrir, estava una mica llunyet. 

La veritat és que vaig estar una bona estona anant amunt i avall indecisa sobre què fer i incrèdula que la ciutat fos realment tant... poble, malgrat ser gran al mapa i tenir com 4 estacions de tren.

No manga kissa a la vista

Al final el temple de Shirahige i l'Otomegaike (alguna cosa així com l'Estany de la Donzella) van fer que la visita a Takashima valgués la pena. Algú hauria de convèncer l'ajuntament de posar un pas de vianants per creuar la carretera i veure el tori a l'aigua, per això. Això d'haver de creuar una carretera transitada per veure'l de prop no és guai. I dificulta fer fotos, però vaja.

El Llac Biwa és molt maco

Otomegaike, més a prop de l'estació de tren

Visitats aquests últims dos llocs, vaig tornar cap a Kyoto, cap a Jurack 3, cap a casa. La veritat és que després de gairebé tres setmanes tenia ganes de dormir al meu llit, no ho puc negar. I aquest sentiment era encara més confús perquè en uns pocs dies tornaria encara més a casa que a casa.