Travel: Shikoku

Ja! Segur que ningú esperava una nova entrada tan aviat.

Els últims quatre dies hem estat de viatge, i per fi he tingut l'oportunitat de provar seriosament l'objectiu nou de la càmera. Crec que m'he de familiaritzar més amb l'enfocament de l'aparell, o potser simplement és que no dóna més de sí, i és veritat que una obertura de 3.5f enlloc de 2.8f es nota (més en les condicions de poca llum que hem tingut aquests dies...), però el rang de 10-20mm m'encanta, m'encanta molt. Feia molt de temps que volia una cosa així i ara que la tinc l'estic gaudint molt.

Així que aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de la nostra escapada a Shikoku.

Shikoku és l'illa més petita de les quatre illes principals de Japó. El seu nom vol dir literalment "Quatre Països", i està dividida en quatre prefectures, de les quals hem visitat tres. 

Fartes dels preus del transport a Japó (qui pogués tenir un JR Pass ara...) i amb ganes de noves experiències (i influenciades pel Mathieu, clar...) vam decidir fer autoestop per arribar a l'illa. Des d'una gasolinera a la sortida de Kyoto, va ser relativament fàcil per dues inexpertes com nosaltres. En Yûichi, un transportista, que tot i que no li venia de pas ens va dur a l'altra banda del pont Akashi Kaikyo que uneix Kobe amb l'illa d'Awaji. De gairebé 4km, és el pont penjant més llarg del món, i creuar-lo va ser impressionant.

Akashi Kaikyô Ôhashi, també conegut com a Pearl Bridge.

Gaudint del meu Sigma.

A l'àrea de servei, no vam tardar en trobar una parella que ens portés. Al principi semblaven una mica desconfiats, però ens van acabar portant fins a Takamatsu, que era també on es dirigien ells. Així que amb només dos conductors i en unes 4 hores vam arribar al nostre destí.

Takamatsu és la capital de la prefectura de Kagawa, la més petita de Japó. És un dels escenaris de la novel·la Kafka a la platja de Murakami, tot i que al final no vam visitar res que hi tingués relació. Només arribar vam anar al Ritsurin Kôen, uns jardins preciosos que requereixen unes 2h de visita enlloc de l'hora que vam poder estar nosaltres.

El temps no va aguantar i a mitja visita va començar a ploure, primer poca cosa, però cap al final ja més. Com de totes formes ja estaven tancant, no vam tenir més remei que marxar.

Berenar!

La resta del dia el vam dedicar a vagar per Takamatsu a la cerca d'una manga kissa, o sigui, un internet cafe, que aquí són una alternativa més o menys barata a un hostal. Va ser infinitament més difícil del que pensava que seria. Ens vam patejar zones semi-desertes i després per contrast uns quants dels carrers comercials coberts de la ciutat, que després vam descobrir que és la ciutat amb més llargada d'aquests tipus de carrers de Japó. Els llocs que ens indicava Google no existien o havien tancat, i els locals no sabien on hi havia manga kissa. He de dir que Google Maps a Japó funciona bastant malament, i tot i que ajuda moltes vegades, també et deixa tirat d'altres. I sempre et duu pels llocs més estranys :/

Durant el procés vam menjar un bol de Sanuki udon, l'especialitat de la regió. I tot i que reconeixo que la pasta en si estava bona, el dashi... és una altra història.

Sigui com sigui, al final, cansadíssimes, mullades i bastant molestes amb Google en general, vam aconseguir trobar una manga kissa. El cubicle que ens van assignar era glòria després d'un dia tan mogut. La dutxa va ser fantàstica també. I la Laura molt feliç amb aquell tipus de lloc xD

El dia següent vam anar a Yashima, una muntanya de la costa. Als seus peus hi ha el Shikoku no mura, un parc on han reunit tot d'edificis tradicionals de Shikoku per a la seva conservació. Va ser molt interessant, i com que erem les dues úniques visitants estàvem molt tranquil·les.

Aquest és una reproducció, però mola igual :3

Després de la Guerra Gempei (1180-1185), immortalitzada en el Cantar de Heike, el clan Taira va fugir a les zones més remotes de l'illa de Shikoku. Aquesta mena de ponts eren els que utilitzaven per moure's per les muntanyes.

Teatre popular de kabuki

La majoria de cases eren estretes, adaptades a l'entorn. Una família extesa convivint en dues habitacions devia ser una cosa molt dura.

La Laura molt estètica amb el seu paraigües

També hi havia uns edificis més moderns, de l'època Meiji, de quan van començar a haver-hi fars. Aquestes cases estil occidental semblaven molt fora de lloc, i donaven un mal rollo important. No m'hauria agradat viure sola en una roca en una casa com aquesta.

La pell freda times

Sincerament aquest estil em sembla molt més maco i acollidor.

Després de perdre un bus que hauria estat molt bé agafar, vam adonar-nos que hi havia una cabina telefònica i una bústia vermelles, davant d'un edifici que traspuava britishness aguda. Era una cafeteria i vam decidir entrar, al·lucinant una miqueta amb el lloc.

Una mica recuperades, tot i que no gaire més seques, vam aconseguir agafar el bus que ens havia de dur cap a dalt de la muntanya. En teoria des d'aquí es veuen molt bones vistes del que va ser el camp de batalla de Dan no Ura (batalla decisiva de la Guerra Gempei que he dit abans) però vaja, el dia no acompanyava massa.

Impressionants vistes des del mirador de Yashima.

De totes formes, el lloc va ser bonic que visitar. I llocs amb una història escabrosa com l'Estany de Sang, potser queden millor així. Es diu que aquí va ser on els membres victoriosos del clan Minamoto van netejar les seves espases, tenyint-lo de vermell.

Chi no ike, blood pond

També hi ha un temple, el 84è dels 88 temples que conformen el Shikoku Henro, un pelegrinatge al voltant de tota l'illa. Pel que sembla els tanukis són importants aquí!

 Després d'això vam aconseguir de forma miraculosa agafar un bus que sortia cap a Kôchi, capital de la prefectura del mateix nom. Teníem unes ganes d'arribar increïbles, perquè estàvem literalment xopes. A la Laura se li havia mullat fins i tot el pijama dins la motxilla i els bitllets dins la cartera. 

Així doncs, vam ser molt felices d'arribar al Youth Hostel de Kôchi, que és un lloc que puc recomanar, ja que té un preu molt assequible per habitació privada.

Al dia següent vam anar a visitar el museu d'en Sakamoto Ryôma, un home que va ser important durant la Restauració Meiji i que aparentment també surt en l'otome Hakuoki que a la Laura tant li agrada :P Aquí tenen aquest home en gran estima i està per tot arreu de la ciutat. El museu va ser curiós, tot i que hauria estat bé que expliquessin més coses dels politiqueos de l'època.

Després vam fer la visita imprescindible al castell de Kôchi, un dels més ben conservats de Japó. Està molt bé però he de dir que m'esperava una fortalesa més gran.

Vam fer una visita al Hirome Ichiba, un mercat covert ple de botigues de menjar, força caòtic, un bon lloc per dinar (si no ets vegetarià, clar). He de dir que hi vam trobar els millors croissants que he menjat en molt de temps. 

I la veritat és que no sembla que Kôchi tingui molt més a oferir als turistes, a part d'aquest pontet, el Harimaya-bashi, i paisatges de platja als que no vam poder anar per falta de temps.

Així doncs, vam anar a l'entrada de l'autopista per fer autoestop fins a Naruto.

Durant una bona estona, preguntar a la sortida d'un Family Mart va ser completament inútil, i estàvem bastant preocupades quan vam començar a fer dit sota la pluja. Per sort, una parella ens va recollir i ens va dur a l'àrea de servei més pròxima. En realitat, crec que no havien passat ni deu minuts des que ens hi havíem posat, així que deu ser un bon lloc. Després d'allò, la primera persona que vam preguntar va acceptar dur-nos fins a Naruto :) Eren una família d'Ôsaka, i va ser molt interessant parlar amb ells. La dona ens va donar una abraçada quan es van acomiadar davant l'estació de tren de Naruto.

Al cap d'una estona, va venir a recollir-nos la Dragana, la nostra host de Couchsurfing. Una noia croata que ens va caure molt bé :) Està fent recerca a la Universitat de Naruto, que està sorprenentment situada en una illa, Takashima, així que vam haver d'agafar el ferri per arribar-hi. Va ser un bon vespre, i al dia següent vam tornar a agafar el ferri per intentar veure un munt de coses en unes poques hores.

Vistes des del ferri, per fi feia bon dia!

Naruto és la ciutat més al nord de Shikoku, situada a la prefectura de Tokushima, i és bàsicament famosa pels seus remolins. Crec que d'aquí ve la forma dels narutos de menjar, i d'això el manga :)

Però també té altres coses: concretament el temple Ryozen-ji, el primer del Pelegrinatge, i un lloc molt interessant que és la Casa Alemanya.

Nota important: aneu-hi en bus des de l'estació de Naruto. Ni se us acudeixi agafar el tren si aneu amb el temps just com nosaltres =D

El Ryozen-ji és un temple agradable, i em van agradar molt els fanals de dintre. La part guai va ser que una monja (crec que era una dona...) que havia fet el Camí de Santiago ens va estar explicant els mantras i tot el que un bon pelegrí havia de fer.

A la Laura i a mi, que ens agrada la Història i més encara coses com aquestes que no te les explica ningú, ens va encantar visitar la Doitsukan, la Casa Alemanya. Després d'haver menjat un bretzel que estava millor del que m'esperava, vam entrar en aquesta casa-museu, construïda per commemorar un camp de presoners de guerra que hi va haver en aquest lloc durant la Primera Guerra Mundial. Majoritàriament alemanys, els presoners que van estar en aquest camp van tenir la sort de que el seu supervisor era un home que els va respectar com a persones i els va permetre certa llibertat durant els anys que van passar aquí. Això va resultar en un intercanvi cultural amb els habitants de la zona, i fins i tot una orquestra que van organitzar va ser la primera en tocar la Novena Simfonia de Beethoven a Japó.

Doitsukan

A prop, hi ha el Doitsu no mura, que correspon al lloc real on havia estat el camp.

La Dragana sentint-se bruixa amb una escombra :)

Fins i tot l'entrada al camp era cuqui.

De tornada cap a Naruto, vam haver d'esperar el tren una bona estona. Entre això i que després el bus que ens havia de dur al Naruto Park a veure els remolins va tardar una bona estona, gairebé ens quedem sense veure'ls, perquè l'últim autobús cap a Kyoto sortia a les 17:45.

Inaka profunda (inaka=zona rural)

Amb moltes presses, vam entrar a l'Uzu no michi, un recorregut per sota del pont que uneix Shikoku amb Awaji. No vam veure grans remolins i va ser curt, però va estar bé :)

Em pregunto quan costa anar en el vaixell xaxi.

Hi ha vidres perquè vegis els remolins sota teu. En teoria.

A mi em va encantar veure el pont per sota.

Posta de sol després d'un dia complet.

La Dragana ens va acompanyar a comprar els bitllets i ens va acomiadar quan vam pujar el bus. Està convidada a venir a Kyoto, i realment m'agradaria tornar-la a veure :)

En conjunt, han sigut quatre dies molt intensos, i estic molt contenta amb els dos dies que hem fet autoestop. Han sigut bones experiències, i he practicat molt japonès. També estic contenta perquè la Laura també ha quedat molt complaguda amb l'experiència Couchsurfing ^^ I viatjar amb la motxilla a l'esquena m'agrada molt.

Avui ha sigut un dia d'impàs, que he fet servir per dinar amb l'Emily i el Chris i parlar sobre com de terrible és Essex, diferents accents britànics i com Oxford i Cambridge destrossen les vides dels estudiants (scary). L'Emily marxa a casa el dia 3 i s'estarà fora durant més d'un mes. Hem anat a signar la JASSO juntes perquè ens donin la beca del febrer, i ara oficialment no tinc res a fer a la Ritsumeikan fins al març.

D'aquí unes poques hores, l'aventura continua, aquest cop cap a Hiroshima.