Fa quatre anys que sabíem que arribaria aquest dia. S'ha anat apropant, fent-se cada cop més real, però de totes formes, ara que som aquí no ens ho podem creure encara.
Portem des de febrer fent tràmits, no ha sigut un camí lliure d'estrès precisament. I, malgrat tot, no ha contribuït a fer-nos assimilar que sí, que realment marxàvem, que ens plantàvem a Japó per viure-hi onze mesos com a estudiants.
Ha sigut molt difícil acomiadar-se de tothom. És un a reveure, però un a reveure llarg... I trobaré a faltar a molta gent. I a la meva gata. Ella també.
Moltes gràcies als que vau venir a dir-me adéu a l'aeroport. Em va fer molta il·lusió que vinguéssiu :) El primer vol se'ns va passar força ràpid i bé. Vam tenir unes vistes magnífiques de Barcelona, a la que enyorarem com una persona més, crec... i així, per no caure en la nostàlgia, afegiré que a Turkish Airways donen menjar molt bo i que demanar el menú vegetarià hindú va ser un encert.
Però l'aeroport d'Istanbul no ens va agradar gens... petit, agobiant, ens van cobrar un dineral per un parell de sucs que vam comprar pensant ingènuament que hi hauria wifi. Però nop. Això sí, hi havia cabines telefòniques vermelles.
El segon avió va sortir amb moltíssim retard. I anava molt buit, fins al punt que la major part de gent va aprofitar per dormir ocupant diversos seients. La Laura ha dormit la mar de bé la major part del vol encongida al seu lloc, s'ha de dir. Jo he fet capcinades, i he vist Interstellar, que m'ha impressionat, i el principi de la tercera pel·li del Hobbit, que no m'ha impressionat gens... sent benèvols.
En arribar a l'Aeroport Internacional de Kansai, hem passat immigració, on ens han fet les nostres targetes de residència, i customs. Hem canviat els euros que dúiem a iens, i ens hem buscat la vida per agafar el Haruka express cap a Kyoto.
Un cop a l'estació de Kyoto (per fi terres conegudes, per mi), hem tingut la benedicció del wifi a la parada del bus. La benedicció s'ha acabat en pujar en un bus ple de gent com un metro en hora punta. I nosaltres amb les nostres maletes.
Ha sigut un trajecte llarg, però al final hem arribat. En Yusuke, el nostre landlord, ens ha vingut a buscar a la parada, i ens ha dut a la nostra nova casa, en un carreró d'aquests estrets de casetes de Kyoto. És pràcticament com a les fotografies que havíem vist, només que desordenada. Al final resulta que no hi ha set persones vivint-hi, sinó tres més, ara per ara. I cap irlandès. Una francesa sí. I una taiwanesa i un japonès que porta tres anys aquí i s'encarrega de la neteja.
En Yusuke, després de signar el contracte, ens ha acompanyat a un lloc que estava obert per a què poguéssim sopar algu a les deu i pico de la nit (que aquí ja és tard per aquestes coses). I hem acabat en un lloc d'okonomiyakis. O sigui, genial.
Ell ha marxat i ens ha deixat a les dues meravellant-nos de les coses i de tot el que ara comença.
Ara ja estem instal·lades amb les nostres coses repartides per les habitacions, intentant que siguin més casa nostra. Esperem que no ens costi gaire esforç. Però, de moment, seguim sense creure'ns que som aquí per quedar-nos tant de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada