Ahir va venir una noia que es diu Saya i diu que té 16 anys (n'aparenta 12). Pel que he entès, és una alumna de la Midori-san, que vol practicar l'anglès amb nosaltres... Però no parla! Només la Midori, fent-nos practicar la veu passiva en japonès i anglès va aconseguir que acabés una frase. Aquesta nit no s'ha quedat, però avui ha tornat. Com ha sigut un dia radiant i bastant càlid (en Masa fins i tot s'ha tret la samarreta) hem dinat al camp on hem treballat tooot el dia treient males herbes d'alls i cebes. Se'ns ha afegit en Hire-san, un amic d'en Rai-san, que és dissenyador i estava fent fotos per allà. Ha vingut a menjar bastants cops i a mi em té aŀlucinada, perquè s'ha quedat tota la tarda treballant al camp amb en Masa. Suposo que és la seva manera de donar les gràcies, i també que li deu agradar.

Em sap greu dir-ho així, però la Saya és una mica desastre. Avui s'ha deixat les claus de la cadena de la seva bici, o alguna cosa semblant. Conseqüència: en Masa m'ha desposseït de la bicicleta que he fet servir per arribar al camp per poder-la portar de paquet, i m'ha deixat amb la seva bici alta. Ai, quin patir. Ja estic fent llistes de coses que haig de fer i/o canviar quan torni (que molt probablement no faré/canviaré, però la intenció hi és), i una és anar més en bici. Perdó, vull dir anar en bici. De tant en tant.

En arribar hem tingut una bona visió del final de l'esquena d'en Tony amb la seva roba interior fosforescent. No la vèiem des d'ahir al vespre, perquè va anar a conèixer la Helen, una professora de l'escola d'en Gen-san (resulta que en Tony pretèn quedar-se a viure al Japó amb una feina de profe d'anglès) i bé, vaja, cap allà les deu (hora que plega en Gen) li va dir que no feia falta que el tornés a casa. Que se n'anava a hanging out amb la Helen, a casa d'ella. Que tornaria a les 7:30 del matí (no ha tornat fins a la tarda).
La Midori-san opina que això és massa ràpid.

Total, que en Tony ha tornat i no ha donat explicacions de cap mena, però m'ha fet entrega d'una palestina autèntica, que va comprar a  Diu que és perquè sóc una revolucionària :) ja veieu... La palestina fa la mateixa olor que el Yoga Ashram de Caldes.

Se m'acaba el temps en aquest host, però la Midori i en Masa s'estan esforçant perquè el pugui aprofitar. En Gen i l'Anna a vegades peoden ser molt freds, però ells ho compensen. Ahir la Midori-san (que la Saya anomena Midori-sensei) ens va fer una cerimònia del te informal, i al vespre ens va mostrar els seus kimonos i com posar-nos-els. Resulta que en Gen i en Rai tenen una germana que viu a Osaka i que és finalista de concursos de posar-se kimonos. Sugoi desune! El temps normal que es tarda en posar-se un kimono són 45 minuts. Les professionals tarden 10 minuts.

Durant el temps que he estat aquí en Masa ha estat arreglant una banyera que tenen a l'exterior, i ahir, que no feia tanta rasca, la van emplenar per primer cop. Wa. Tot fosc, en silenci, et despulles sota les estrelles i et fiques en aigua bullint. Sugoi desune x2 (tot i que avui no ha sigut tant guai perque feia fred i no he pogut entrar a l'aigua, estava bullint)

En Masa s'està superant, no només amb el menjar sinó també amb el pa. Avui ha fet un pa de nous que la Ines ha batejat com a Masa-piece (masterpiece=obra mestra). És un paio molt especial. És fascinant observar-lo, com ho fa tot amb la precisió de qui sap exectament de què va el tema. I això que no entenc com s'hi veu, perquè porta ulleres i una gorra vermella (de moment li hem vist tres de diferents) ben calada. Ah, i utilitza la cinta de la gorra per subjectar un llapis (duresa H). Ara mateix s'està fent fosc però ell aquí tallant pastanagues amb ulleres de sol. Olé.
La Ines li va demanar si podria posar el forn una massa de pizza el dissabte, però com que marxo aquest dia, ho farà demà :)

Em sabrà greu separar-me de les noies, també. Els últims dos dies hem estat parlant més. Són unes cracks. L'Annie no només és rossa, alta i forta, i toca el piano; també dibuixa molt bé i escriu coses. Vaja, almenys fan-fics de Transformers. Sí, són frikiiis!!
Els vaig ensenyar el vídeo de The Horrible Slow Murderer With An Extremely Inefficient Weapon (and again and again and again) - que si encara no l'heu vist sisplau procediu a buscar-lo al YouTube quan acabeu de llegir el post - i els hi va agradar ;) el Fua no el van entendre u.u

Per cert, el divendres passat no vaig explicar que en Tony, amb unes quantes cerveses de més, ens va voler posar sobrenoms. La Ines enseguida el va clissar: Mr. Underwear. Ella va esdevenir Miss Frog (segons ell, camina com una granota o_o). L'Annie, Pippi Langstrumpf, tot i que no ha quallat tant. A mi no m'han trobat nickname fins avui: com es fiquen en mi perquè pronuncio malament la paraula cut (la u és com una a en anglès [com a norma general] però jo amb el meu accent guai la deixo tal qual) així que ara sóc Cuttie. Que no és tant mal nom, de fet :)


Fonts parentals m'informen que hi ha força gent que està seguint aquest bloc... cosa que no queda reflexada en el nombre de comentaris :/ Em faria molta iŀlusió que més gent digués la seva sobre allò que escric! I moltes gràcies als que ja ho fan :)

Recordeu que vaig dir que vam passar molt de fred la nit del diumenge? Doncs ahir al matí, quan ens vam llevar, estava nevant. No va nevar gaire, però durant tot el matí el cel va estar ple de núvols blancs. 

Jo creia que els japonesos no corrien a la carretera, però crec que això no és aplicable a Sasayama. En Masa al volant fa una mica de por. Com l'Anna, té el costum d'agafar el volant amb una sola mà. Bé, el cas és que ens va portar sans i estalvis fins al cobert on guarden muntanyes de llenya. Vam estar per allà ordenant i tallant troncs. Aquesta fusta sembla acer. Estava jo barallant-me amb el meu primer tronc, un tió grandet, quan va apropar-se un home gran i va agafar-me el martell i la cunya, rient-se de mi i amb ganes de demostrar la seva masculinitat. El pobre home va perdre la seva dignitat. Després d'una estoneta d'esbufecs es va rendir i va marxar. Al final vaig aconseguir partir el tió, i em vaig sentir realitzada.

Al darrere del cobert hi tenen uns troncs on hi creixen shiitake. Grossos i deliciosos. 

Això em porta a parlar del menjar. És un tema extens. Pel matí, mengem estil occidental. Això podria ser decepcionant si no fos perquè resulta que és en Masa-san qui fa el pa. I el muesli. I la mermelada és casolana. L'Anna em va dir l'altre dia que no s'imaginava una vida en un pis, comprant verdures al supermercat. Són bastant autosuficients, i tot el que conreen es per consum propi. 

De moment no m'he hagut d'enfrontar al peix cara a cara, només en forma de dashi un parell de cops. Pel que fa a la carn de cèrvol, ho sento Débora, però està molt bona. Portem un parell de dies menjant especialment bé. Ah, trobaré a faltar el menjar japonès quan torni.

Encara que l'esmorzar sigui occidental, el dinar i el sopar són japonesos i amb palets. He descobert que no els agafava bé, i en intentar fer-ho bé m'he n'he oblidat de l'altra forma i ara se'm cau el menjar...



És freqüent que vingui gent a menjar. Ahir va venir un home que no sé qui era, i aquest matí la Midori-san m'ha tingut fregant (sí, estil Chihiro) i escombrant tota la casa perquè a l'hora de dinar s'ha presentat un regiment de dones amb nens petits. M'ha tocat ajudar a vigilar-los també... Per sort eren tranquilets i les mares estaven també amb mi. N'hi ha hagut un que he hagut de perseguir bastant perquè tenia un gran interès en les gallines. Al final m'ho he acabat passant bé.





[Sí, les prestatgeries de la foto estan plenes de manga. I tenen el llibre de The Howl's Moving Castle!]

Escombrant he descobert dues habitacions més d'aquesta casa. Hi ha com una segona cuina on la Midori-san té les coses de la cerimònia del te, i una sala contigua, on fa la cerimònia en si (m'hi van explicar l'Annie i la Ines). També he descobert una sala dels mals endreços.



Més coses: ahir vam anar a donar un tomb en bici (feia molt de temps que no n'agafava una...!) per la zona. Vam poder veure els camps d'arròs amb la posta de sol. Tinc les fotos a la Canon.

En Gen-san té una escola d'anglès. La setmana passada estava de festa, però ara que ha tornat a la feina, la veritat és que s'hi passa molt de temps. En aquest aspecte, crec que vaig arribar en un bon moment, perquè si no no li hauria vist gaire el pèl.

En Key ha marxat aquest matí. Passarà uns dies a Kyoto i a Osaka abans de tornar a Tailàndia.

Els troncs que ens ha tocat partir aquesta tarda són durs com una pedra.

S'acosta el moment de canviar de host (dissabte) i tinc alguns nervis. Ja estic mirant com arribar-hi. En Gen va trobar la casa per Google Street View. No és veu una mansió, però no sembla pas més cutre que aquesta. Em pregunto com m'anirà allà, i em fa certa cosa marxar d'aquí: hi estic bé i ja conec a tothom i com funcionen les coses. Al mateix temps, per això, tampoc em quedaria aquí el mes sencer. Tinc ganes de veure i fer coses diferents - i aquí ens fan treballar de 8 a 12 i de 2 a 5, sovint més xD. 

週末 Cap de setmana

Ahir a l'hora d'esmorzar estava tothom amunt i avall amb preparatius, i de cop estàvem soles a la casa. Els Nishimura havien anat al dentista i no sabíem si tornarien abans de dinar, i els altres tres estàven a casa d'un veí tallant llenya. Total, que per arribar al bus vam decidir fer autoestop. Va ser una mica frustrant i humit. En un moment la pluja ens va deixar empapades, i vam refugiar-nos al porxo d'un colmado. Vaig preguntar a un parell de dones que anaven en cotxe si Sasayamaguchi estava lluny, i es van apiadar de nosaltres. 

Entre bus i tren, arribar a Osaka és caret, uns 1400 iens. El viatge és la transició del camp a la ciutat. Resulta curiós... Tot està ple de publicitat, de gent amunt i avall, tot és molt retro. Molt diferent. 

Ens hem gastat més money per arribar a Momotari, l'estació des d'on s'arriba a l'hostal, la IM Guesthouse. Un barri humil i amb el seu encant, i un allotjament senzill amb uns propietaris amablíssims. 



Per estalviar-nos okane vam agafar el one-day subway pass (encara que ens toqués caminar més) i vam anar amunt i avall seguint les recomanacions d'en Masa-san. Al castell vam poder veure cirerers florits, a Shinsekai les sales de pachinko, i a Namba l'home de neó de Glico. 



Realment aquesta última part va ser una mica frustrant. Em pregunto on anaven aquell munt de japoneses maquillades per sortir, perquè tot el que vèiem nosaltres eren restaurants i girl bars. Vam entrar en un "irish" pub, vam marxar, vam estar a punt d'entrar en un karaoke, però estava buit. Portàvem molta estona caminant i ja no quedava molt per l'últim metro, de forma que vam comprar pastes en un supermercat i vam enfilar cap a l'hostal on ens esperaven matalassos amb calefactor elèctric (yeah!).

Caminant per aquests llocs la veritat és que penso molt en el viatge de l'octubre i en tinc moltes ganes. Sé que ens ho passarem molt bé :) Tant de bo poguèssim empalmar viatges...

Aquest matí la dona de l'hostal s'ha volgut fer una foto amb nosaltres perquè "beautiful desu". Ens n'hem anat amb un somriure cap a l'estació, on hem despatxat un esmorzar tradicional i després ens hem gastat 1620 iens en el bitllet cap a Himeji. 

El castell està en reformes, amb un cub de lona gegant que cobreix l'edifici principal. Hi han posat un ascensor (que costa 200 iens o_o ) perquè els visitants puguin veure com van les obres al sostre i l'últim pis. Una timada, només es pot veure a través d'un vidre, i d'una sola banda. Això sí, les vistes sobre la ciutat estan molt bé i la resta del recinte també, tot i que molt restaurat i una mica buit.



Conclusió, s'hi ha de tornar després del 2015 per veure el castell per dins.

Trobar un lloc per dinar bé de preu ha resultat ser molt difícil i hem acabat en un cutri-lloc de l'estació menjant udon instantanis. Per satisfer-nos hem comprat més pastes (meronpaaan!). Hem descobert un Muji a l'estació i jo hi he volgut entrar. Resulta que la meitat de la botiga és menjar!

Se'ns estava fent tard i hem decidit marxar. Al tren una japonesa que venia d'un casament ens ha donat conversa una estoneta. El viatge ha sigut llarg, i per sort en Gen-san ens ha vingut a buscar a l'estació. Quin fred que hem passat fins que no ha arribat, dios. 

He conegut la Midori-san, la mare d'en Gen, que resulta que s'ha passat la setmana en un lloc on meditava 6 hores al dia. Hem sopat i ara estic al costat de la llar de foc amb en Gen i l'Anna, que s'han tret un projector de la màniga i estan mirant una peŀli (anglès subtitulat al japonès, sembla una forma interessant d'aprendre).

Realment no tinc temps de res, he decidit no fer la UP de Narrativa i encara haig de fer la PAC d'Animació. Per això no contesto gaires mails ni em connecto a l'skype de moment... Això no vol dir que no em faci iŀlusió saber de vosaltres. A veure si aconsegueixo trobar l'equilibri (o el ki, com diria en Tony).

Avui m'ha tocar ajudar en Tony amb els endolls de la casa nova. Tot el matí ens hem estat allà, mentre l'Ines estava amb en Masa-san tallant fusta i l'Annie ajuava en Gen-san a treure la pell a tres cèrvols. Es veu que hi ha gent de per aquí que els caça per mantenir-ne el control, i com que no en fan res de la carn, li donen a ell.

Així que a la tarda ens ha tocat treure les parts més fibroses de la carn. Ens hi hem estat una bona estona, i netejar els estris ha sigut una eternitat. Les imatges que segueixen no són per a ànimes sensibles (Débora no miris). 







Avui hem tingut una festa amb famílies japoneses, yakisoba, cervesa asahi i shohi. He esbrinat més coses d'en Masa-san. Es va graduar en informàtica, però com no trobava feina d'això es va ficar en una peixeteria. Durant 6 anys es va llevar a les 4 del matí per plegar a les 9 de la nit. Després va arribar a aquí, sense diners. Suposo que la cosa li va agradar i s'hi va quedar.

Comença el cap de setmana. Demà anem a Osaka amb les alemanyes a passar una nit a un hostal. El diumenge agafarem el tren cap a Himeji. La cosa promet.

春日江 Kasugae

Kasugae és el nom del lloc on està la casa. És com un barri en plan Totoro total (encara que amb més telèfons).  Cotxes japonesos - que no tenen la mateixa pinta que els nostres: tenen les cares aixafades - van amunt i avall per carrers súper estrets ona continuació de l'asfalt hi ha un petit precipici cap al camp.



Ahir vam fer una petita excursió per la muntanya després de dinar, amb en Tony, en Key i l'Annie. Vam pujar per una roca des d'on es veia una gran plana, on està Sasayama, i les muntanyes que la rodegen.

Hi ha diferents camps - no gaires són d'arròs - intercalats amb zones de bosc i cases, d'una varietat d'estils i materials que en algun cas arriba a ser còmica (com una casa de teulada tradicional amb parets d'alumini platejat). 

Aquesta casa sembla construïda pels que hi viuen. Les parets estan fetes d'un conglomerat de palla, i el sostre éstà recobert de palla i una espècie de molsa. Les bigues són de fusta massissa i fosca. Les sortides principals estan orientades cap al sud, però de totes maneres la casa és molt freda, suposo que és perquè no està ben aïllada. 

El plànol de la casa és un malson de portes corredisses. De cop i volta et pot sortir algú de la paret. L'habitació del vàter té dues portes i travessar-la és la forma més ràpida de creuar la casa. El dormitori que comparteixo amb les alemanyes és la part més íntima, però, perquè és l'altell. El bany està al costat de la cuina, i és un gran invent. El dia que vaig arribar gairebé m'entrebanco, perquè resulta que el fons de la banyera és més profund que el del terra. L'aigua està a 42-44 graus. És la glòria.

Un altre gran invent és el que estic disfrutant en aquest moment: el kotatsu. L'estufa + manta sota la taula. Olé. Aquesta habitació és també la més càlida perquè hi ha la llar de foc, una petita estufa. La Nena, la gossa, que és molt vella, es passa hores aquí.

La casa està plena de coses i sabatilles, i el jardí no es queda curt. Hi ha gallines passejant-se, el gall del galliner, el galliner, un parell de coberts, l'estable de les cabres, un petit hibernacle, i una edificació que estan fent on es traslladaran en Gen-san, l'Anna i la Mio.



Ahir vaig passar una bona estona al pati perquè vam tallar fusta amb l'Annie. Pel matí havíem anat a talar troncs al bosc (en Gen-san portava la serra mecànica, en Tony, l'Ines i jo la fèiem rodolar i  l'Annie la duia amb el carretó fins la furgo) i per la tarda va tocar partir-los. L'Annie feia les meitats amb falca i martell i jo les vaig aprendre a partir amb la destral. Agotador, però satisfactori.



La feina d'aquest matí no ha sigut tan satisfactòria. He ajudat en Tony a pintar fustes de color rosa pàŀlid (em sembla que ja sé de quin color imaginar-me la capa de Lord Bolton) per fer una valla. He acabat amb complex de lenta i maldestra (m'he tacat tota, en canvi, les alemanyes, impecables).

La tarda ha compensat. Hem anat a plantar patates, senyors. M'he sentit bona irlandesa.



L'Anna ha aprofitat per recollir verdures. Netejar-les de tornada a casa no ha sigut gaire maco... N'hi havia quantitat. Avui ha sigut un dia molt llarg.

He esbrinat més coses de la història de l'Anna i en Gen-san. Resulta que ella va venir al Japó fa un parell d'anys com a professora de l'escola d'anglès que porta ell. En un any estava embarassada i casada, paraules textuals. També he conegut el germà petit d'en Gen-san, en Rai-san, que tot i que aparenta poc més que jo, té 28 anys, està casat i té una filla d'uns mesos. 

Ah, per acabar, més històries: pels que m'han dit que era valenta i/o boja per atrevir-me a fer aquest viatge, resulta que les alemanyes, aquí al meu costat, que semblen noies innocents escrivint el seu diari, pretenen no només passar tres mesos WWOOFejant per Japó, sinó que després se'n van a Nova Zelanda. Nou mesos. Sense res planejat. La cirereta del pastís és que el pare de l'Annie no sap que és al Japó, es pensa que ja està a Nova Zelanda. Resulta que l'home no volia que la seva filla s'irradiés per culpa de Fukushima.

初日 Primer dia

El futon és còmode. De moment faig aquesta afirmació tenint en compte que qualsevol cosa on caure morta m'hauria estat bé.

Ja no tinc jet lag, l'he patit només durant el viatge. Això sí, fa un fred que pela. M'he aixecat amb energia i després d'un esmorzar estil occidental hem anat en cotxe a serrar bambú en una casa de per aquí. Ens han donat cafè... i alfajores de xocolata! El treball de tot el dia ha girat entorn del bambú.



Hem collit flors silvestres que hem menjat amb tempura, ha vingut una comadrona a dinar, les alemanyes i en Key han anat a passejar les cabres (una de les quals és geperuda), hem visitat un petit temple sintoïsta enmig del bosc...

Però vull parlar de la gent.

En Gen (que no Ken) va crèixer a Sasayama. Almenys la seva mare és japonesa (es diu Midori), Però podriampassar per un atractiu occidental morè. Ha passat molt de temps viatjant pels EEUU i Europa! I fa uns anys tenia elmprojecte de que els WWOOFers no servissin una sola família, sinò la comunitat de Sasayama. Va llogar una masia perquè hi visquessin, i en dos anys hi van passar més de 200 WWOOFers. Però aquest no és el plan de vida que volen els WWOOFers, i va fracassar. Ara accepta només uns 6 WWOOFers, que l'ajuden en tres camps. Responent una pregunta d'en Key, diu que té tres camps perquè els WWOOFers l'ajuden, que si no en tindria menys però que perdria la motivació de compartir el que produeix.

L'Anna, la seva dona, és de North Carolina, EEUU. Està aprenent japonès d'oïda, però no el sap llegir gaire i "no té la intenció de passar-se la seva vida estudiant kanji". Està embarassada per segona vegada, però no li fa gens de gràcia que la seva prole sigui educada a Japó.

La Mio és un cul inquiet. És molt かわあい。En Gen-san insisteix que cadascú li parli en la seva llengua. Jo li he ensenyat algunes paraules en català, però cada vegada que intento dir alguna cosa en japonès se'n riu de mi descaradament.

En Masa és un tio molt callat, que imposa respecte i cuina bastant bé. I això és tot el que puc dir, gairebé que ni tan sols s'ha assegut amb nosaltres durant els àpats.

En Tony porta tres setmanes aquí, i no és un WWOOFer, si no una ànima lliure anglesa-escocesa que feia autoestop per Japó i algúnli va parlar d'en Gen-san. I aquí està ell. Treballa sis mesos a l'any a Noruega, està en contra de la Unió Europea, a favor de viure al dia, enamorat de Japó, i creia que el català era un dialecte del castellà, de forma qeu l'he hagut de posar en antecedents (entre altres coses, li he explicat que Anglaterra ens va deixar penjats a la Guerra de Successió a canvi de Gibraltar).

En Key no és japonès com creia jo, és tailandès. Se'l veu bona persona i és molt atent amb la Mio. Peca una mica de suficiència, segons com, i té un gran defecte: li cau bé el Cristiano Ronaldo. Res més a objectar.

L'Annie i la Ines tenen 18 anys i vénen del sud d'Alemanya. La Ines es aficionada a l'anime i en acabar l'escola (quan acaben l'escola els alemanys?!) va "arrossegar" l'Annie a WWOOFejar per Japó tres mesos. Acaben de començar i només tenen aquest host emparaulat. Jo els he parlat de Taunnusstein, de messer i kartoffen. Was augh immer.

En resum, si ens ajuntem tots acabem de rentar els plats en 3 minuts. I en Tony cantant.

旅 Viatge

Si algú vol anar a un lloc surrealista, que se'n vagi a un aeroport de nit. Aquest lloc que està ple de vida i corredisses durant el dia, a la nit es limita a gent estirada als bancs, a un home conduint una màquina fregadora amunt i avall, i a que et facin fora de Cafe Nero.

Resulta que durant la nit a la T5 de l'aeroport de Heathrow tanquen la zona de sortides, de forma que si has d'agafar un dels primers vols del matí tens tres opcions: esperar-te allà, agafar-te un hotel o anar-te'n a la ciutat. 

L'espera fins que van obrir el control de policia a les 5 es va fer molt llarga (no hi havia wi-fi), però encara van ser més dures les últimes dues hores, quan l'aeroport ja havia perdut l'encant de la nit i s'havia convertit en un espai de pas qualsevol. I jo estava feta pols de no dormir.



M'acabava d'instaŀlar a una llibreria amb A Dance of Dragons a les mans quan van posar la porta del meu embarcament. L'avió no era tan gran com m'imaginava, però estava molt bé poder veure peŀlis (em vaig empassar el Gat amb Botes). Això sí, els horaris de manducar m'han acabat d'alterar el sistema. A les 9 del matí de Londres (4 pm a Japó) ens van donar esmorzar, però el dinar no va ocòrrer fins les 5 pm de Londres, 3 am a Japó.



Només arribar he sigut testimoni de l'amabilitat japonesa. Un home ha detectat la meva mirada perduda en la pantalla de compra de bitllets de monorail i m'ha ajudat. Una noia, sense que li preguntés res, m'ha dit on era el monorail - el monorail és una cosa ben curiosa, al meu pare li encantaria -, i en arribar a Shinjuku, camí dels autobusos, una noia, l'Eri, m'ha donat conversa, i s'ha acabat comprometent a buscar-me una forma d'arribar a Nagano des de Nagoya.

Quan ella ha marxat, he aprofitat que em sobrava temps per anar a donar una volteta entre els gratacels Si hagués estat obert hauria pujat a l'Ajuntament, però m'he hagut de limitar al parc de Chuo (que estava ple de sense sostre que parlaven sols) i voltants.



Creia que els autobusos Willer Express eren utilitats majoritàriament per turistes. Error. Era l'única gaijin.

He vist la Torre Tokyo abans de quedar-me clapada. He dormit unes 2 hores, per fi un son relativament llarg i reparador. Hem parat en una estació de servei on he pogut experimentar el fenomen Toto, m'he vist la cara al mirall i m'he mullat el cabell fastigós (no ha servit de gaire), m'he enfrontat a una vending machine i he vençut (tot i que m'he cremat la llengua) i he preguntat per melonpans però no en tenien. M'ha hagut de venir a buscar l'home Willer emmascarat (sembla que un terç de la població està encostipada) perquè he entès que marxàvem a la 1:55 quan en realitat era a la 1:45. Sort que em tenen fitxada.

En tornar, ja descansada, he entaulat conversa amb la obaachan que seia al meu costat. Li he preguntat pel Mont Fuji, i m'ha dit que avui no es veia perquè estava ennuvolat. Sincerament he preferit això a que em digués que me l'havia perdut perquè estava dormint. Hem anat parlant, i en una altra estació de servei, li he comentat que m'agradaria comprar alguna cosa de menjar, un melonpan. S'ha posat a buscar-ne frenètica, i me la comprat ella, tot i que jo ja treia el moneder. Quan jo li he volgut donar la meitat, tampoc l'ha acceptat, així que m'he polit jo soleta el meu primer melonpan. おいしい。

La Michiko ha baixat a Kyoto, i jo he seguit fins a Osaka. A l'estació m'han ajudat una mare i el seu fill molt mono a trobar la línia. El tren ha durat una hora. Cap al final he anat a parar al costat d'una teenager que reia quan no entenia el que em deia i que m'ha preguntat si tenia nòvio. Al final he arribat a Sasayamaguchi, he trucat, he pujat al bus, no m'he entès a l'hora de pagar, però he arribat a la parada. Ha sigut el meu moment Totoro, que ha durat bastant, fins que han vingut a recollir-me.

Ha vingut en Ken, que inicialment he pensat que era un WWOOFer, i no el propietari. Ara estic a la casa cruspint-me un plat de pasta i verdures que ha fet en Maza, un japonès que porta aquí més d'un any. Compartiré habitació amb dues alemanyes, la Ines i l'Annie, hi ha un altre japonès i un anglès. A més, estan la dona i la filla petita del Ken, la Miyo. Falta la mare, la Midori, que ha marxat aquesta setmana.

Això és un post molt llarg, però és que el viatge ha durat quasi 3 dies. Així que em vaig a donar un bany, que me l'he guanyat :)

空港 Aeroport

Ja estic asseguda a la porta D de la T1 de l'aeroport del Prat, el mateix lloc des d'on vam sortir cap a Buenos Aires. La terminal està tranquiŀla, el sol comença a pondre's, a prop meu hi ha un paquet amb una funda d'on surt la piuladissa d'un ocell i l'home que viatja amb ell se'l mira amoïnat.



Vaig tardar força en comprar el bitllet de British Airways, però dintre del que cap no em va sortir malament de preu. Això sí, m'espera una escala d'unes 10 hores a l'aeroport de Heathrow, a Londres. I després, cap a Haneda, Tokyo. El web Japan Guide ha sigut molt útil a l'hora de planejar el camí des de l'aeroport fins al poblet de Hyougo on he de ser el dilluns 19. Esperem que a la pràctica tot vagi bé.

No ha sigut fins fa unes poques hores que m'he adonat que realment marxo. Que marxo a Japó. Sola. Un mes. Pot ser molt guai, o molt frustrant; la cosa és treballar per a què sigui això primer. En resum, que ara és quan em vénen els nervis i les inseguretat. Ara, de cop i volta al meu cap les flors de cirerer perden protagonisme en favor de coses terrorífiques com ara Kanji, línies de metro teranyinoses i frases en forma diccionari en condicional.

En fi, ja vorem.

PS: si hi ha foto en aquest post i en els que vindran, és gràcies a l'Ivan (rodolí).