旅 Viatge

Si algú vol anar a un lloc surrealista, que se'n vagi a un aeroport de nit. Aquest lloc que està ple de vida i corredisses durant el dia, a la nit es limita a gent estirada als bancs, a un home conduint una màquina fregadora amunt i avall, i a que et facin fora de Cafe Nero.

Resulta que durant la nit a la T5 de l'aeroport de Heathrow tanquen la zona de sortides, de forma que si has d'agafar un dels primers vols del matí tens tres opcions: esperar-te allà, agafar-te un hotel o anar-te'n a la ciutat. 

L'espera fins que van obrir el control de policia a les 5 es va fer molt llarga (no hi havia wi-fi), però encara van ser més dures les últimes dues hores, quan l'aeroport ja havia perdut l'encant de la nit i s'havia convertit en un espai de pas qualsevol. I jo estava feta pols de no dormir.



M'acabava d'instaŀlar a una llibreria amb A Dance of Dragons a les mans quan van posar la porta del meu embarcament. L'avió no era tan gran com m'imaginava, però estava molt bé poder veure peŀlis (em vaig empassar el Gat amb Botes). Això sí, els horaris de manducar m'han acabat d'alterar el sistema. A les 9 del matí de Londres (4 pm a Japó) ens van donar esmorzar, però el dinar no va ocòrrer fins les 5 pm de Londres, 3 am a Japó.



Només arribar he sigut testimoni de l'amabilitat japonesa. Un home ha detectat la meva mirada perduda en la pantalla de compra de bitllets de monorail i m'ha ajudat. Una noia, sense que li preguntés res, m'ha dit on era el monorail - el monorail és una cosa ben curiosa, al meu pare li encantaria -, i en arribar a Shinjuku, camí dels autobusos, una noia, l'Eri, m'ha donat conversa, i s'ha acabat comprometent a buscar-me una forma d'arribar a Nagano des de Nagoya.

Quan ella ha marxat, he aprofitat que em sobrava temps per anar a donar una volteta entre els gratacels Si hagués estat obert hauria pujat a l'Ajuntament, però m'he hagut de limitar al parc de Chuo (que estava ple de sense sostre que parlaven sols) i voltants.



Creia que els autobusos Willer Express eren utilitats majoritàriament per turistes. Error. Era l'única gaijin.

He vist la Torre Tokyo abans de quedar-me clapada. He dormit unes 2 hores, per fi un son relativament llarg i reparador. Hem parat en una estació de servei on he pogut experimentar el fenomen Toto, m'he vist la cara al mirall i m'he mullat el cabell fastigós (no ha servit de gaire), m'he enfrontat a una vending machine i he vençut (tot i que m'he cremat la llengua) i he preguntat per melonpans però no en tenien. M'ha hagut de venir a buscar l'home Willer emmascarat (sembla que un terç de la població està encostipada) perquè he entès que marxàvem a la 1:55 quan en realitat era a la 1:45. Sort que em tenen fitxada.

En tornar, ja descansada, he entaulat conversa amb la obaachan que seia al meu costat. Li he preguntat pel Mont Fuji, i m'ha dit que avui no es veia perquè estava ennuvolat. Sincerament he preferit això a que em digués que me l'havia perdut perquè estava dormint. Hem anat parlant, i en una altra estació de servei, li he comentat que m'agradaria comprar alguna cosa de menjar, un melonpan. S'ha posat a buscar-ne frenètica, i me la comprat ella, tot i que jo ja treia el moneder. Quan jo li he volgut donar la meitat, tampoc l'ha acceptat, així que m'he polit jo soleta el meu primer melonpan. おいしい。

La Michiko ha baixat a Kyoto, i jo he seguit fins a Osaka. A l'estació m'han ajudat una mare i el seu fill molt mono a trobar la línia. El tren ha durat una hora. Cap al final he anat a parar al costat d'una teenager que reia quan no entenia el que em deia i que m'ha preguntat si tenia nòvio. Al final he arribat a Sasayamaguchi, he trucat, he pujat al bus, no m'he entès a l'hora de pagar, però he arribat a la parada. Ha sigut el meu moment Totoro, que ha durat bastant, fins que han vingut a recollir-me.

Ha vingut en Ken, que inicialment he pensat que era un WWOOFer, i no el propietari. Ara estic a la casa cruspint-me un plat de pasta i verdures que ha fet en Maza, un japonès que porta aquí més d'un any. Compartiré habitació amb dues alemanyes, la Ines i l'Annie, hi ha un altre japonès i un anglès. A més, estan la dona i la filla petita del Ken, la Miyo. Falta la mare, la Midori, que ha marxat aquesta setmana.

Això és un post molt llarg, però és que el viatge ha durat quasi 3 dies. Així que em vaig a donar un bany, que me l'he guanyat :)