Surrealisme

No és que tingui molt de jet lag, al menys no tant com l'altra vegada, però ara mateix estic que se'm clouen els ulls... No vull deixar passar els dies, però, abans d'escriure aquesta entrada; l'última del viatge.

Vam marxar de l'Edoya a les 5:30 del matí, només vam trobar tres meron pans en el Family Mart i vam haver de pagar 2400 ¥ per agafar un tren cap a Narita (ens vam organitzar malament, ens hauria sortit millor el Narita express, probablement). Va fer mal a l'ànima i a la targeta, però en fi...

A l'hora de facturar, se'ns acosta una hostessa tota preocupació i ens diu que no podem passar els paraigües-katana com a equipatge de mà, simplement per tenir forma de katana. Opcions: deixar-los, facturar-los per 100 €, enviar-los per correu, o provar sort posant-los a la maleta que sobresortissin. Anàvem a fer això últim quan s'acosta una altra dona amb una enorme caixa de cartró. Vam facturar la caixa amb la maleta del Dani a dins i els paraigües com un únic bulto. Això només et passa a Japó, en qualsevol altre país del món segur que et deixen tirat.

Em vaig acabar de polir els pocs iens que em quedaven en més records i un últim cafè de llauna, i en seguida havíem d'embarcar.

El vol Japó-Roma va tenir tela. Primer, perquè va durar 13 hores, i no les 10-11 habituals. Després, per les turbulències. Wa, jo no em solc espantar, i de fet va resultar tranquilitzador veure que les hostesses seguien servint el menjar com si res, però en el punt que van haver de guardar la beguda perquè era impossible servir-la la Merche i jo ens vam agafar la mà amb un riure histèric. No hi havia Brave al catàleg de pel·lis, de forma que em vaig tragar The Hunger Games (què bona), To Rome with love (no està mal), i Snow White (plagi de Mononoke al canto!). I no sé perquè m'enrotllo amb això xD

Vam estar parlant amb els azafatos de cara a la impossible connexió que ens tocava fer, vam conèixer uns turistes espanyols, i jo em vaig haver de drogar perquè em trobava fatal. Estàvem molt agobiats. En arribar a la terminal vam ser els primers en baixar de l'avió (després dels de primera classe, és clar) per iniciar la cursa cap a la porta B-20.

En baixar del bus, però, ens vam trobar una senyoreta d'Alitàlia amb un cartellet que deia Barcelona. Ens estaven esperant per guiar-nos a la porta el més ràpid possible. No per nosaltres, 8 pobres turistes, sinó més aviat pel grup de 10 japoneses de la tercera edat integrants d'una coral, que havien d'agafar el mateix vol. Va ser surrealista aquell recorregut mig corrent (mig corrent nosaltres, l'hostessa anava tan tranquil·la) entre iaies japes, passant davant de tothom al control policial. Molt divertit.

En arribar a l'avió la gent ens mirava amb una cara de mala hòstia important, però nosaltres estàvem exultants. Si no haguessin retrassat aquell avió ens hauríem quedat tirats cinc hores. El vol va passar súper ràpid, a més hi havia un azafato guapo i amable, i en un tres i no res arribàvem a BCN. Les nostres maletes van sortir les primeres, nosaltres que teníem por que les haguessin perdut amb tant de lio. Ja només ens quedava fer una foto d'epic win.

Retrobar-se amb els que he trobat a faltar, anar a la uni... No acaba de ser un xoc de realitat, més aviat és com si hi hagués hagut un petit parèntesi i ara continués la frase. Japó ja és passat, un somni que espero tornar a tenir en un futur no molt llunyà. Però ara, encara queden moltes fotos per organitzar, vídeos per veure, regals per repartir, i anècdotes per explicar :)

Fins el proper viatge. Una abraçada!

Trens, escales, budes, aranyes i maletes per fer

Estem fent el check-in online, encara hem de fer l'últim bany i arreglar les maletes que exploten.

Avui hem tingut l'última visió contrastada del viatge. Al matí hem fet unes 3 hores de tren (a cert punt ens hem quedat tots sobats i ha resultat que el tren ha arribat al final de la ruta i ha tornat enrere xD) fins a un poble de la costa, bastant cutrillo tot. Xaxi.

L'excursió l'ha organitzat la Merche. Ja sabíem que hi hauria escales i tal, però els primers 10 minuts no se'ls esperava ningú.

Després ha millorat el camí, pero molta humitat i molt desnivell amunt i avall, i molts bitxos. Aranyes com de costum, moquits acribilladors, orugues, i fins i tot serps, hem vist. Hem acabat una mica paranoïcs amb unes ganes d'arribar a dalt considerables. Ara, s'ha de reconèixer que, excepte per les parets tallades a la roca (hi havia mines antigament), l'entorn era verge verge.

Però després arribes a dalt, pagues 600 ¥, i paf, hi ha un buda tallat, uns miradors increïbles, i un buda de 30 metres tallat també, el més gran de Japó. Una passada.

A la tornada hem vist una espectacular posta de sol a l'estació, sembla que el país del sol naixent s'acomiada de nosaltres.

La tornada s'ha fet més curta (no hi ha hagut fail aquest cop) i hem anat corrents a Akihabara perquè el Dani tenia compres pendents i la majoria de llocs tanquen a les 8. Hem quedat tots més o menys satisfets, i hem tornat al barri, on ens hem dispersat, un a per sushi i altres a menjar coses bones i barates, que massa poques n'hem menjat aquests dies (notar que avui la Merche i jo hem dinar dos pastes de l'esmorzar xD).

Últimes compres en el súper del Don Quijote (he comentat que hi ha un centre comercial que es diu així? xD) i un passeig Family Mart, Lawson i 7/11.

En fi, que demà tornem, o almenys s'intenta, que l'escala a Roma és una puta merda. Una abraçada.

PS: per cert, crec que em mereixo un reconeixement per haver fet una actualitzacio cada dia del viatge xD

El fail dels rockabilis i el consumisme no tant reprimit

Sí senyors, a Harajuku i el parc de Yoyogi no hi havia ni frikis disfrassats ni rockabilis amb la seva música. Només un carrer mort i un parc com qualsevol altre. No sabem si és que no hi eren avui per algun motiu o si ja no hi van...

Hi havia una fira de menjar per allà prop, però no hi hem estat gaire. Hem passejat pel parc i després hem anat al carrer comercial de Harajuku, on a la Merche i a mi ens ha petat el cap. Jo només he comprat un paraigües transparent (plovia a estones i l'havia de comprar igualment :) ) però la Merche ha fet fira en una botiga de llenceria... Ens hem endinsat en els misteris de les talles i els farciments dels sostens japonesos i hem descobert unes bosses misterioses als provadors que deien: face cover.

Ens hem retrobat amb els altres i hem anat a dinar a un lloc on el curri era dolç a més de picant. Després, cap a Shibuya, un home passejant una panotxa de blat de moro, el creuament de carrers, l'estàtua del gos Hachiko.

Ens hem tornat a separar. Amb el Dani, la Vero i la Merche hem anat al Mandarake, un lloc per a coŀleccionistes frikis, que aviat la Merche i jo hem abandonat per anar al 109, un centre comercial de roba de tia. Ens hem agobiat i després de comprar-nos mitges a la última moda japo hem tornat a Harajuku (només a una parada de JR), que ens havíem quedat amb vici.

Tampoc és que ens haguem desenfrenat, però hem consumit. Hem fet tot el carrer de dalt a baix, hem descobert una prohibitiva botiga oficial d'Evangerion i hem provat un 2n assalt en una botiga de llenceria. Merda d'esquena meva.

Hi havia una botiga on tot estava a 105 ¥, i la Merche ha pensat que havia perdut diners, quan en realitat se'ls havia polit xD

Hem anat ràpidament cap a Akihabara, on havíem quedat amb els altres. La Núria ha deduït de forma molt hàbil l'utilitat de la face cover: com que sempre van tan estupendament maquillades i pentinades, es posen això per provar-se la roba i mantenir-se ideals. Vaja, esperem que sigui això xD

Després d'una petita compra més hem tornat al barri, on cadascú s'ha comprat el seu sopar per menjar junts a la terrassa.

Avui és l'última nit que estem tots; demà marxen la Raquel i l'Alberto. Sembla mentida que a nosaltres només ens queda un dia més... Per una banda, sort, perquè em queden poc més de 3000 ¥ xD

Una abraçada!

Nikko i el consumisme reprimit

A les set i escaig d'aquest matí estava dedicant-me a esmorzar fins a rebentar. Al moment m'ha semblat que m'havia passat en el meu propòsit, però sent la cosa que no hem menjat res decent des de llavors fins les 9 del vespre, sort que ho he fet així. També és bo per la meva economia, que avui ha hagut de fer front als temples de Nikko.

Un home escombrant el bosc. Èpic.

Nikko no és el que m'imaginava. De sentir parlar els meus companys jo m'imaginava un lloc de muntanya per fer excursió, no un conjunt de temples envoltats d'arbres (que estaven d'un verd exultant, per cert, res de momiji). I s'ha de reconèixer que els temples eren molt xulos, un pèl massa recarregats, però m'ha faltat alguna cosa. Jo crec que ja arribem esgotats al final del viatge i que és una llàstima, perquè això no ens deixa gaudir tant de les coses.

L'Albert fumant amb els chicos malos.

Hem vist els cinc temples i després hem baixat poble avall a tota velocitat per mirar d'agafar un tren que hem perdut. Hem pogut pujar al següent, on jo m'he menjat amb delit una pasta de l'esmorzar amb la mel de súper que em vaig comprar a Hiroshima.

La pressa ens venia per passar per Akihabara abans que tanquessin les botigues. Hem anat a un centre comercial que es diu Don Quijote, a buscar pijames d'animals guais, i hem marxat amb les mans buides (menys la Núria que ha comprat unes orelles de gat).

Esperant el Dani, la Raquel i l'Alberto (que s'ha comprat un ebook Kobo per 60 € TT_TT) ha passat un home amb un ànec lligat amb corretgeta. Era una monada. Es deia Shiro (Blanc).

Amb la Merche, la Vero i l'Anna hem anat a un lloc barat de Katsudon i curri mentre els altres es gastaven els diners en sushi, i més tard ens hem trobat a la terrassa de l'Edoya per beure Asahi, desestimant el pla de karaoke. Els banys també han anat mooolt bé, ens hi hem passat una hora i la conversa ha sigut interessant. Una abraçada!

Totoros, trens i banys

Per fi, aquest matí, ha arribat el moment del planning que ens duia a Mitaka, on hi ha el museu dels estudis Ghibli. A poques parades del centre de Tokyo, és un lloc molt acollidor, i el museu és increïble; com estar dins d'una peŀli de Ghibli.

El curt exclusiu que hem vist ha molat molt, era una fumada impressionant (el títol és alguna cosa com "La massa de pa i la princesa ou", ahí lo dejo). Un grup escolar de nens d'uns cinc anys encara ha fet més graciós el tema. 

He hagut de veure el museu corrents, perquè a 6 persones de 10 Ghibli no els fascina gaire, i les altres 3 restants ja hi han estat un o dos cops. Ens hem quedat poc temps, ens ha petat el cap a la botiga, i hem anat de tornada cap a l'estació passant per un 7/11. La Núria m'ha donat la seva entrada, un fotograma de Howl's Moving Castle; també tinc els fotogrames de Ponyo de la meva entrada; i de Chihiro, que me'ls he comprat expressament.

El tren cap a Tokyo Sta. bé, el shinkansen cap a Odawara tambė, fins i tot el regional cap a Hakone-Yumoto. Amb el cremallera cap a Gora el Dani l'ha liat. Resulta que ens havíem de quedar a Hakone-Yumoto. En fi, almenys ha sigut una hora de tren amb vistes.

Arribar a un onsen apte per la nostra butxaca ha requerit 20 minuts de pujada, i la voluntat de no desanimar-se per la visió de Lamborghinis i BMWs tunejats. Ha començat a ploure just quan jo comentava la meva experiència amb onsens, pluja i llocs foscos i poc atractius ( a les 6 ja semblava negra nit). Però al final hem arribat.

I s'ha de reconèixer que el lloc era guai guai. Piscines de diferents temperatures a l'aire lliure (la millor, la d'aigua freda), sauna, un munt de llocs per dormir... Maco, molt maco, i prou econòmic. A mes la Nuria ha tingut una inspiracio budistica referent a que la Vero, petitona ella, no aconseguia flotar com nosaltres: la piedrecita se hunde, el barco flota.

El tema de l'economia, la meva, em preocupa bastant. He calculat malament el que gastarem aquests últims dies (no contava tant de temple ni transport) i he arribat a la conclusió que hauré de menjar poc i pagar molt amb targeta :(

La tornada a Tokyo semblava que es faria eterna des de Hakone, però hem anat prou bé, sobretot tenint en compte que la Vero, la Merche i jo ens hem quedat tirades a l'andana per voler comprar el sopar amb el temps massa just. Però en fi, hem sopat, hem estrenat la meva instant camera, i hem pogut gravar la musiqueta del shinkansen un cop dins.

Ens hem trobat els altres al carrer del costat de l'Edoya; resulta que el seu metro s'ha endarrerit per alguna averia. I com sempre, anem tardíssim tot i que demà ens hem de llevar d'hora. Una abraçada! 

Compres!

Estic moooorta. Els meus peus em recriminen una jornada de compres ben completa. Tres hores a Asakusa, en un carrer de souvenirs, i cinc hores, cinc hores que han passat volant en un furor consumista a Akihabara. Per compensar, un vespre al port de Tokyo admirant la Torre Tokyo, el Rainbow Bridge i altres detallets d'aquesta zona.

Hem tornat tardíssim, i més em val anar tirant a dormir. Així que deixo les fotos aquí més o menys tal qual.

Carreters a la vista.



Asakusa!



Un iPhone fent de mostra de penjolls. Ningú l'ha agafat, ningú l'agafarà (probablement).

Meron-pan de fleca.

Els japonesos que ens veien amb aixo es reien molt.

Akihabara.

Fi de les compres d'avui.

Gat-cafè tancat...

Bones vistes.

Un robot grandet.

Oktoberfest frustrat.