Surrealisme

No és que tingui molt de jet lag, al menys no tant com l'altra vegada, però ara mateix estic que se'm clouen els ulls... No vull deixar passar els dies, però, abans d'escriure aquesta entrada; l'última del viatge.

Vam marxar de l'Edoya a les 5:30 del matí, només vam trobar tres meron pans en el Family Mart i vam haver de pagar 2400 ¥ per agafar un tren cap a Narita (ens vam organitzar malament, ens hauria sortit millor el Narita express, probablement). Va fer mal a l'ànima i a la targeta, però en fi...

A l'hora de facturar, se'ns acosta una hostessa tota preocupació i ens diu que no podem passar els paraigües-katana com a equipatge de mà, simplement per tenir forma de katana. Opcions: deixar-los, facturar-los per 100 €, enviar-los per correu, o provar sort posant-los a la maleta que sobresortissin. Anàvem a fer això últim quan s'acosta una altra dona amb una enorme caixa de cartró. Vam facturar la caixa amb la maleta del Dani a dins i els paraigües com un únic bulto. Això només et passa a Japó, en qualsevol altre país del món segur que et deixen tirat.

Em vaig acabar de polir els pocs iens que em quedaven en més records i un últim cafè de llauna, i en seguida havíem d'embarcar.

El vol Japó-Roma va tenir tela. Primer, perquè va durar 13 hores, i no les 10-11 habituals. Després, per les turbulències. Wa, jo no em solc espantar, i de fet va resultar tranquilitzador veure que les hostesses seguien servint el menjar com si res, però en el punt que van haver de guardar la beguda perquè era impossible servir-la la Merche i jo ens vam agafar la mà amb un riure histèric. No hi havia Brave al catàleg de pel·lis, de forma que em vaig tragar The Hunger Games (què bona), To Rome with love (no està mal), i Snow White (plagi de Mononoke al canto!). I no sé perquè m'enrotllo amb això xD

Vam estar parlant amb els azafatos de cara a la impossible connexió que ens tocava fer, vam conèixer uns turistes espanyols, i jo em vaig haver de drogar perquè em trobava fatal. Estàvem molt agobiats. En arribar a la terminal vam ser els primers en baixar de l'avió (després dels de primera classe, és clar) per iniciar la cursa cap a la porta B-20.

En baixar del bus, però, ens vam trobar una senyoreta d'Alitàlia amb un cartellet que deia Barcelona. Ens estaven esperant per guiar-nos a la porta el més ràpid possible. No per nosaltres, 8 pobres turistes, sinó més aviat pel grup de 10 japoneses de la tercera edat integrants d'una coral, que havien d'agafar el mateix vol. Va ser surrealista aquell recorregut mig corrent (mig corrent nosaltres, l'hostessa anava tan tranquil·la) entre iaies japes, passant davant de tothom al control policial. Molt divertit.

En arribar a l'avió la gent ens mirava amb una cara de mala hòstia important, però nosaltres estàvem exultants. Si no haguessin retrassat aquell avió ens hauríem quedat tirats cinc hores. El vol va passar súper ràpid, a més hi havia un azafato guapo i amable, i en un tres i no res arribàvem a BCN. Les nostres maletes van sortir les primeres, nosaltres que teníem por que les haguessin perdut amb tant de lio. Ja només ens quedava fer una foto d'epic win.

Retrobar-se amb els que he trobat a faltar, anar a la uni... No acaba de ser un xoc de realitat, més aviat és com si hi hagués hagut un petit parèntesi i ara continués la frase. Japó ja és passat, un somni que espero tornar a tenir en un futur no molt llunyà. Però ara, encara queden moltes fotos per organitzar, vídeos per veure, regals per repartir, i anècdotes per explicar :)

Fins el proper viatge. Una abraçada!