じゃまたね Fins la propera

Resulta estrany pensar que el divendres al matí estava trasplantant brots de tomàquet i en canvi al vespre estava creuant el famós pas zebra de Shibuya.

Entremig, amb els Matsumura vam menjar de postres una deliciosa crema catalana cuinada per l'Obaachan (que va solucionar el tema del sucre amb caramel) seguint les meves instruccions escrites - adaptades a partir de cert full de receptes. Després de dutxar-me i empaquetar-ho tot em vaig acomiadar de la gent (tot i que no vaig poder dir adéu ni a l'Akio-san ni als nens) amb un mata aimashou (fins la propera). Li vaig dir a en Hide que seria un bon pare, i vaig desitjar bons viatges a les meves companyes WWOOFers. La Obaachan va ser especialment càlida amb mi. És tant kawaii! Em va dir que pregaria perque tingués un matrimoni feliç; no m'ho esperava pas, això.

La Terumi va veure el Totoro de la Vero que duc a la maleta i va dir que la maleta en si sembla un Totoro gegant. No m'ho havia plantejat, però és veritat... Tot i que després d'aquest viatge crec que li tocarà jubilar-se. Sort que la vaig cosir una mica, perquè a Haneda no l'he poguda embolcallar en plàstic com vaig fer d'anada.

Vaig agafar el tren de les 2:57 (ni més ni menys) cap a Matsumoto. El bitllet de bus fins a Tokyo només es podia pagar en metàlic i això no m'ho esperava... Vaig haver de treure més iens i la vaig liar una mica amb la màquina T_T

De totes formes, tenia quasi una hora per davant, de forma que vaig decidir seguir el consell de la Terumi i anar a la zona de la vora del riu (on ja havia estat l'altra vegada) a veure sakura. Aaai, els meus últims cirerers...

El bus es va fer una mica llarg, i jo anava bastant cansada. Suposo que per aquest motiu em vaig deixar el canvi de 500¥ en una vending machine en comprar un suc. Això i la pressa que posen els conductors en marxar de les estacions de servei; que a penes dóna temps d'anar al labavo.

Tornar a Shinjuku va ser estrany. El primer dia que hi vaig estar, tant de matí, era un lloc ben fred i desolat, però a la nit els gratacels prenen vida, amb un munt de gent vestida, alguns que probablement tornen de zangyosuru (hores extra), i altres que surten de festa o als restaurants de les últimes plantes dels edificis. Arrossegant la meva maleta Totoro, vaig anar fins a l'Ajuntament per veure el panorama de la ciutat. Els vidres de la planta 45 són una presa de pèl. Ja els podrien haver fet antireflectants.

De tornada vaig desfer el camí que vaig recórrer en arribar al Japó. Va ser com una espècie de tancament del cercle. Vaig pensar en totes les incògnites que tenia el dia que em vaig dirigir cap a Osaka i totes les experiències que m'enduc de tornada.

Però encara em quedava passar per Shibuya, que em venia relativament de pas cap a Haneda. En aquest punt em sento orgullosa de mi mateixa, perquè l'estació de Shinjuku és el caos. Els japonesos no tenen un gran apreci pels planells. Però em vaig arreglar... I sense preguntar!

A Shibuya no vaig veure gran cosa a part del creuament, l'estàtua del gos Hachikō i la llibreria on hi ha l'Starbucks. Vaig caminar una mica pels voltants (arrossegant la maleta de nou: no em cabia per un centímetre a la taquilla de 500¥ i no volia pagar 800¥) i em van negar l'entrada en un parell d'izakayes (tavernes japes) plenes. Ironies de la vida, vaig acabar en una que estava completament buida. Batsu, batsu... O, parlant comme il faut, yokunakatta.

Total, que vaig marxar en acabar-me el tofu fregit (que estava bo, això sí) amb la intenció de veure una mica més de barri, però ja no em quedava gaire temps. Vaig fotografiar un pub irlandès de nom The Dubliners on la Guinness costava 800 ¥ (poc menys de 8 €), i vaig marxar cap a l'estació.

Això va ser una mala experiència. La Yamanote line entre Shibuya i Shinagawa a les 11:50 i poc és un infern. En arribar a Shinagawa, on sortíem un munt de gent, una noia es va caure, però tothom seguia empentant igualment. Pff.

A sobre a Shinagawa un home que treballava a l'estació em va informar que ja no hi havia trens cap a Haneda (eren les 12:15, només!). El molt borde en preguntar-li per alternatives em va dir que agafés el taxi. Per sort ho vaig preguntar a un altre de més amable que em va dir que hi havia un bus. Aquests busos també surten de Shibuya, de forma que em podria haver estalviat el recorregut en tren...

Em vaig haver d'esperar a la parada fins a la 1:30, i el bus va tardar mitja hora en arribar a la Terminal Internacional. Vaig dormir en un banc fins a les 4:15. Llavors em va donar per curiosejar un pis superior amb estandards on posava Edo (antic nom de la ciutat de Tokyo) i vaig flipar una mica. Llàstima que estigués tot tancat.

També hi havia un observatori.


No m'hi vaig estar gaire perquè havia d'anar a fer el check-in. Després de passar el control de seguretat, tampoc és que hi haguessin gaires botigues obertes, per no dir que n'hi havia 2 i ja ta. Estava morta de gana, tot i que no em venia de gust res especial, així que vaig optar per una cosa neutra: porridge d'arròs... I edamame, que ha sigut l'únic cop que n'he menjat al Japó (T_T)

Em va fer molta pena pujar a l'avió. Vaig mirar cap al port, i un monorail va passar per la via elevada.

Al moment de fer el check-in no vaig pensar en demanar finestra... ja sabia que estava condemnada al seient B, però el que no m'esperava és que fos el de davant de la porta d'emergència. Si no fos per la falta de finestra i d'espai per la motxilla, és el lloc ideal. Pots sortir al teu aire sense molestar a ningú, i tens espai per les cames.

El vol s'ha fet força llarg. Crec que d'anada devia dormir més del que em pensava. No ho sé. En tot cas aquest cop ens han alimentat millor (vull dir que no he passat gana) però el tema de les pantalles no els funcionava bé al principi. De fet el mapa no ha funcionat en tot el trajecte, i el tema peŀlícules era molt més reduït. De totes formes, jo m'he empassat The Artist (m'ha agradat molt), My week with Marilyn (no està malament), The Descendants (qui és l'insensible que la titlla de comèdia? Visca en George Clooney), gran part de The Iron Lady (el muntador s'hauria de replantejar la seva feina, però la Meryl Streep és increïble), un tros d'Amanecer (curiositat per veure el casament i com feien la transformació de la Bella xD wa, ha sigut molt repugnant...), un tros d'una peŀli on surt en Zachary Quinto (Sylar d'Herois) que no he entés, i uns quants episodis d'Animal Comforts (visca Aardman) que tenien uns accents britànics molt divertits, a part de ser molt bons en si mateixos, és clar.

I també he intentat dormir una mica, però sense gaire èxit.

L'aterratge ha sigut molt suau. He emplenat el sobre que donen els de British Airways per recaptar fons per ONG amb algunes de les moltes monedes que m'han sobrat, i l'he donat a l'hostessa que podia parlar japonès, una tal Alice que em recordava a la Laura Gallego.

Tornar a Heathrow no m'ha fet gaire gràcia, ja estic avorrida d'aquesta terminal. De totes formes no m'he hagut d'esperar molta estona, només unes dues hores i mitja.

A les 3 i pico de Londres hem embarcat (finestra sobre l'ala), hem tardat molt en sortir, i l'avió ha arribat a la T1 cap a les 6:30 de Barcelona.

A l'avió he estat retrobant-me amb la UOC, amb el llibre de text d'Animació. Em tocarà treballar bastant els propers dies, entre la Uni i l'Ateneu.

A la terminal m'hi esperaven els meus pares i la Cèlia i l'Ivan, que m'ha fet molta iŀlusió veure allà. També m'ha fet molta iŀlu trobar-me tres persones més a casa, Rul, Débora i Merlin :).

Ara em resulta estrany que no em resulti estrany tornar a ser aquí. És com si tot el viatge hagués sigut un somni fugaç. No tot han sigut flors i violes, però de fet, si tot hagués sigut senzill no seria un vertader viatge, ja que no n'aperendria res.

Espero no caure en la simple rutina i confiar més en mi mateixa.o

Fins la propera.

雪 Neu

Aquesta es l'ultima entrada que publico des d'Ogurayama, i potser tambe del Japo. Es un sentiment molt estrany.

Avui m'he llevat mes d'hora (encara) de l'habitual per anar a la Tateyama-Kurobe Alpine Route. Gairebe no m'he pogut acomiadar de la Yang ni menjar-me la porcio que em tocava de la seva leaving cake, perque anavem tard.

He aconseguit agafar el tren, pero, que a les 6:45 de dijous estava ple d'uniformes. A Omachi he comprat els meus tickets per arribar a Murodo -el punt mes famos de la ruta- i tornar, i he agafat el bus cap a Ogisawa. He comprat unes ulleres de sol en plan Bono The Fly (no tenia temps per pensar quines ulleres agafar... i des que m'agrada U2 que volia unes ulleres de mosca. A mes, aquestes son made in Japan [ho posava a la botiga]. Sigui com sigui, SORT que les he comprat). A partir d'Ogisawa comenca l'autentica ruta: bus electric, caminadeta, funicular, teleferic, i un altre bus electric per arribar a Murodo. 

Tot aixo ho he fet acompanyada de la Robyn, una australiana de Perth que he conegut a la primera cua (molta molta gent i guies amb Totoros i Doraemons). Ella ha arribat amb el mateix bus que jo i posseia un mapa en angles.

Porta tres mesos al Japo, ajudant a una amiga que s'acaba de separar en un Bed & Breakfast. Va deixar la seva feina per venir aqui, i despres d'aixo es planteja intentar viure 6 mesos al Canada i 6 mesos a Australia. Hem tingut forca temps per parlar, pujar graons i caminar per la neu.

Dios quanta neu. No se si mai en tornare a veure tanta junta. 

Murodo es el lloc on hi ha una famosa paret de neu, be, de fet dues, ja que es la neu a banda i banda de la carretera per on un bus continua el trajecte cap a Toyama (la Robyn ha seguit per alla). Aquestes parets solen fer al voltant d'uns 20 metres, i aquest any la mes alta feia 17. El cert es que m'he decepcionat una miqueta perque me les esperava mes altes, pero el paisatge ha compensat aixo

.

Avui feia un dia radiant, a mes, i enmig de la neu, feia calor. La Robin fins i tot s'ha quedat en maniga curta. 

Despres d'acomiadar-me d'ella, tornant pel mateix cami, encara he descobert un parell de llocs que no havia vist en el cami d'anada. A la presa de Kurobe m'he entretingut a intentar reunir tots els segells que es requerien per tenir un record gratis, tot i saber que no podia completar-ho perque hi ha un que nomes esta quan el panta no esta congelat.

He tornat a Omachi en el bus de les 4, i en pujar al tren, tornava a estar ple d'estudiants. Fins i tot hi havia un que estava al mateix vago del cami d'anada.

En arribar a Hitoichiba he trucat l'Akio-san des d'una cabina, i m'ha vingut a buscar amb el monovolum. Despres de sopar he escrit al llibre de WWOOFers donant les gracies per tot i tambe al quadern de les excursions, explicant la sortida a Murodo.

Tambe m'he banyat per ultim cop, he cosit en plan apanyao la meva maleta perque no es trenqui mes, i hem buscat amb la Ina la diferencia entre les flors de cirerer i les de pruner o "albercoc japones". Tothom diu que principalment es distingeixen pel moment en el que floreixen. Classificacio no valida si estas a Nagano.

De totes formes, em sembla que dema a Tokyo ja no hi haura res. Nya, haure de tornar una altra primavera...

No intenteu fer paella per 12 amb arros japones... i sense paella

Ahir va fer un dia mig-mig, a estones amb un sol brillant i a estones plovent. La feina va ser escampar branquetes nomes un rato i despres anar al camp de pomers i tallar les branquetes amb una maquina destroyer. Nah, molt mes segura que no pas la cosa que volien que fes servir a Inabu.

Tant ahir com avui, que hem estat plantant pastanagues, els tea breakes han sigut assoleiats i bastant amens, amb un munt de gent i fotografies. I galetes rares.

El sol ens va somriure en el moment apropiat, de forma que vam poder anar a la Azumino Winery en bici. Ens van fer un tastet de vins by the face, i estaven tots deliciosos... volia comprar, per no n'estava convencuda. Una moneda d'un ien a cara o creu va decidir que nanai. La meva economia i la meva maleta li ho van agrair.

Aquesta tarda hem plantat patates (potaaatoes) pero quan hem tornat un moment per beure aigua (avui si que feia calor... com esta el temps per casa?) l'Obaachan ha dit que que feia jo treballant, que havia de tenir temps lliure abans de fer la paella. Aixi que he aprofitat la mitja hora de regal per anar en bici fins al tobogan... i ha sigut molt trist, perque no relliscava. Es veu que no funciona a no ser que portis roba de licra, i jo portava coto.

Total, que he tornat, m'he dutxat i he posat mans a l'obra... com he pogut. Pel titol de l'entrada us podeu imaginar els problemes. Dintre del que cap, pero, no ha quedat malament. La part de l'arros mes a la vora del cul de l'olla s'ha socarrimat una mica, i potser en algunt punt estava una mica cru, pero el gust estava be. Algu ha repetit, i l'Akio-san s'ha menjat un quart del contingut de l'olla ell sol. Per la resta, no se que els ha semblat...

Tambe he volgut fer crema catalana (avui es l'ultim dia de la Yang i per tant tocava pastis - perque els altres wwoofers estiguin felicos quan algu se'n va xD l'Ina es beneficiara d'aixo, en tres mesos...) pero hi ha hagut un petit gran problema idiomatic. A veure, de shyou i satou, quin dirieu que es sucre i quin es sal?

Nah, que ha sigut culpa meva de demanar shyou en lloc de satou i de l'Obachaan de no recordar que estava fent un postre. Sort que l'ha tastat. Puaj.

De totes maneres, m'ha demanat que li escrivis la recepta per fer-la divendres abans que marxi jo.

Em queden dos dies, i aixo m'amarga bastant. De la mateixa manera que quan vaig marxar no em creia que marxava, ara no em crec que torno. 

料理 Cuina

Coses curioses del facebook: acabo d'agregar la Terumi, en Hide, i l'Obaachan... i he descobert que la Terumi te en Masa com a amistat.

Dema la interrogare.

Avui m'he passat el dia escampant terra amb monstres i quan se'ns ha acabat aixo, branquetes de pomer i presseguer, que tambe serveixen de fertilitzant. Es molt divertit intentar parlar japones amb en Hide. He apres l'expressio tokitobainiyoru. Molt llarg per dir "depen". Estic amb les onomatopeies, ara. A ell li agraden molt les nato, unes mongetes horroroses i enganxoses (jo crec que als japos els hi agraden perque els han acostumat des de petits). La onomatopeia de la massa enganxosa es neba-neba. Despres hi ha l'onaka peko-peko, que seria l'equivalent a onaka suita (tinc gana) i l'onaka pam-pam (onaka ippai, estic tipa). Son adorables. I tenen un muuuunt d'onomatopeies per la pluja.

Avui li he ensenyat a penjar fotos al facebook a l'Obaachan, i com estava molt contenta ens ha fet una foto a en Hide i a mi durant el tea break. I l'ha penjada al facebook.



Durant el dinar s'ha decidit que el dimecres se m'encomana la tasca de fer paella per sopar. Vull fer paella de verdures de temporada (res d'alberginia, carbasso o carxofa, aqui no en tenen d'aquestes coses fora de temps) i pollastre... a veure com surt. Consells? Suggerencies?

Avui m'he sentit inspirada per fer pastis de poma, tambe. Mmm, la veritat es que les pomes que tenen aqui son una mica timo. Vull dir, estem envoltats de pomers, pero no se d'on venen les que mengem ara, o si es que son velles, mes aviat, perque tenen molt poc gust. Que hi farem... He hagut d'utilitzar 7 ous perque les gallines d'aqui els ponen molt menuts, pero ha quedat mes o menys be (m'he passat de poma). Vaja, ells l'han trobat molt bo, o aixo m'han dit.

Merche, sempre dic que la recepta es teva, eh, no et pensis que me l'atribueixo :)

Aquesta tarda han vingut les dues noies noves. La Mikki, de Saitama (prop de Tokyo) i la Ina (siii, ironies del desti xDD) d'un poblet de l'est d'Alemanya. La Mikki nomes es s'hi estara una setmana, pero la Ina es quedara 3 mesos amb els Matsumura.

写真! Fotos!

Avui li he demanat a l'Akio si podia fer servir el seu ordinador per passar les fotos al pen drive. No ha sigut facil, pero ho he aconseguit, aixi que aqui hi ha algunes fotos endarrerides :) (si no fos per la lentitud d'aquest  ordinador en penjaria mes).

 

Aquest es el segon caragol que he vist a Japo. Estava a Matsumoto.

Aquest es el meu guia pel castell de Matsumoto. Dona la casualitat que tambe va ser el guia de l'Eline poca estona mes tard... a ella tambe li va dir que vigiles amb les escales, que eren molt escarpades, cada vegada que hi havia uns esglaons (son 6 pisos de castell).

Aixo va ser el dimarts, a la classe de hula hula. L'Ou-chan, l'Eline, watashi, i la You-san. A mi em va tocar pareo enlloc de faldilla hawaiana autentica, i crec que va ser una sort... (sobretot veient la combinacio de l'Eline xD)

Les vistes des del mirador de l'hotel de l'onsen. Amunt a l'esquerra, a prop del bosc, es veu una caseta marro-taronja. Alla dormo jo. Segons l'Akio, a la part superior dreta, en dies molt clars, es pot veure el Mont Fuji.

Ahir va ser dia de pluja, aixi que va tocar enfangar la paret. La You taiwanesa i jo vam fer hores extra netejant de fang les eines i les escales. Vam coneixer el pare de la Terumi, que es de Yokohama pero es mudara aqui a la vora perque s'ha retirat, i l'obaachan va tornar del seu dia d'adivinacio (si, molt xungo, no ho vaig entendre be pero es alguna cosa aixi com que prediu si una unio matrimonial es bona o si no val la pena intentar-ho segons les estrelles, els kanji del nom i els grups sanguinis :S) amb un amic amb el cabell gris recollit en una cua, el qual va aprovar la musica del meu iPhone. Ah, per cert, ara tothom em diu que soc jyousu (habil) amb els bastonets! :3 (en Hide es va meravellar l'altre dia per com vaig agafar dues mongetes negres... es meravella per moltes coses xD)

Al vespre vaig veure una pel.licula amb els Matsumura i les xineses (mes aviat amb l'Akio, perque tothom es va adormir/marxar en algun moment donat xD). "My fair lady", amb l'Audrey Hepburn. Angles subtitulat en japones. Sort que era un musical.

Avui m'he llevat igual de d'hora que sempre des que estic aqui (6:25). Amb la You-san taiwanesa hem tingut temps de devorar un pa (similar al pa de neu, Merlin) fet per l'obaachan mentre les xineses ho empaquetaven tot, i despres d'unes fotos (vull una camera instantaaaaniaaaaa!!) l'Akio-san ens ha portat en cotxe a l'estacio de Hitoichiba.

Amb la You i l'Ou ens hem acomiadat amb abracades i se n' han anat cap a Matsumoto. L'altra You, que en principi havia de venir amb mi, se n'ha anat a un poble vell que es diu Narai. Jo ho he agrait, la veritat. Una mica d'autonomia de tant en tant va be!

Aixi que jo he anat a Hotaka. Azumino en realitat es tipus Taunusstein: uns quants pobles poc definits posats junts. Jo estic a Misato, i Hotaka n'es un altre. El seu principal atractiu es la granja de wasabi mes gran del Japo.

En arribar he comes l'error de no llogar una bici i he anat a pata tot el mati. Almenys he escoltat musica. El temple sintoista, un taller de vidre (Celia, he trobat Llagrimes d'Unicorn com les de Memories d'Idhun *.* pero no he comprat), la famosa granja, un restaurant-taller de soba on he arribat massa tard per fer soba i menjar-me-la... Tot bastant separat una cosa de l'altra. Per sorpresa meva, hi havia cirerers en flor! En canvi a Misato la sakura encara no ha arribat... 

Al principi estava tot molt ennuvolat, pero a mesura que s'ha aclarit el dia, han quedat al descobert els Alps Japonesos. Impressionant.

La granja era realment un lloc molt turistic. Avui diumenge, estava ple d'autobusos. Mmm, no n'hi ha per tant, la veritat. Esta be (perque es gratis) pero per mi, em falta algu que m'expliqui com s'utilitza la planta i tot plegat... L'unic que se es que per cultivar-la fa falta que l'aigua que la rega constantment (es en plan camp d'arros) ha d'estar a 13 graus. 

He tornat direccio a l'estacio una mica mosca pel tema de no poder fer soba (crec que puc declarar oficialment que els meus noodles favorits son els yakisoba. Jo no se quina merda hi posen, pero tant quan els fa en Masa, com en un restaurant d'Osaka, com l'obaachan, tenen el mateix gust. El mateix gust delicios). Seguint una recomanacio d'una de les llibretes de WWOOFers que te l'Akio, m'he ficat en un lloc que es diu Spoon Art Gallery and Cafe. M'ha alegrat de cop.

Jo m'esperava alguna cosa interessant, pero no aixo... aixo era mol mol friki, mol mol impressionant. Els ulls no et donen l'abast alla dins. He fet un munt de fotos. Tambe he aprofitat per dinar.


Aquesta soc jo amb el propietari. Un cafe friki ha de tenir un propietari friki. Portava unes botes negres en plan cowboy que feien soroll quan caminava.

En sortir d'alla m'he decidit a llogar una bici. El lloc on les lloguen es un cafe, i ha resultat que tambe hostes de WWOOF. M'he trobat amb dos WWOOFers mes, una parella d'estudiants d'arquitectura anglesos, la Claire i en Ben.

Sort que he llogat la bici, perque si no no hauria pogut veure gran cosa del que hi ha a la part mes enfilada a la muntanya. He anat a un museu solitari sobre els cucs de seda de la regio, a una mena de mini piscina d'aigua termal pels peus amb 9 cares de dimoni gegants, i a una botiga de productes de la zona que feia salivar. Alla tothom diu que t'has de demanat un miruko sofuto kurimu, o sease, un gelat cremos de llet. Bonissim.

He fet la baixada a tota velocitat (tranqui mare, sent prudent i mirant primer a la dreta i despres a l'esquerra) pero aixo no m'ha estalviat pagar la 3a hora de lloguer de la bici. He fet temps al cafe mentre esperava que fos hora d'anar a l'estacio, acabant la 6a practica de l'Ateneu i parlant amb la Claire. Ells estan be en aquesta familia, pero jo crec que alla m'hauria marcit igual que em va passar a Inabu...

A Hitoichiba m'he trobat la You, i despres en el cami de tornada l'Akio m'ha desenganyat sobre els cirerers de flors magenta. No son cirerers, son pruners :( (pero la flor es molt maca igualment, i crec que fa mes olor).

Total, m'he quedat amb ganes de soba i d'onsen a l'aire lliure. Coses a fer per l'octubre ;)

Per ultim, si tot va be, el dijous anire al Muro, versio japonesa :)

1週間 Una setmana

Malgrat la pluja que va caure el dimecres, ahir feia molt bon dia. Precios per anar a arrancar flors de presseguer (cartellet de sarcasme).

A veure, realment va ser un dia molt placid, i a mes la primera meitat del mati vam agafar molta velocitat amb el tema dels brots. Ens vam polir gairebe una renglera sencera en un mati entre 4 persones. Llastima que despres va resultar que a) ens estavem carregant massa flors b) no tot son flors i violes, tambe hi ha fulles que no s'han de tocar pero que de lluny semblen flors. Aixo ens va endarrerir una mica.

Al mati em vaig ofuscar bastant - aquesta feina no requereix pensar gaire, pero no et permet abstreure't en els teus pensaments, perque si no assassines massa floretes - aixi que vaig decidir concedir-me un capritx i anar a l'onsen que l'Akio-san sempre recomana. Es un onsen d'hotel, petito, pero amb vistes. Veure la casa dels Matsumura des d'alla dalt, dins d'una piscina amb aigua a 43 graus va resultar curios. Ara no puc evitar mirar en direccio cap a l'hotel i pensar que hi ha persones despullades observant-nos.

El problema que te l'aigua tan calenta es que quan surts et mareges... No m'hi vaig estar gaire, pero en tornar al vestidor i veure'm al mirall, vaig descobrir que presentava un aspecte de gamba.



Vaig tornar caminant a la casa. Es molt molt friki, pero hi ha un tobogan que baixa pel vessant de la muntanya. No em vaig atrevir a baixar-hi anant amb la camera, pero es un must d'abans de marxar. En arribar a baix de la muntanya, hi havia un parc infantil desert, de manera que vaig tenir el meu moment ganapia fent una mica el tonto en solitari per alla.

En prosseguir el meu cami tot escoltant Jack's Lament (Nightmare Before Christmas OST), em vaig trobar uns quants presseguers. La meva ma anava a arrencar-ne brots com a acte reflex, pero la vaig aturar a temps.

Quan vaig arribar, la taiwanesa ja era aqui. Pel que entenc, es diu Yuu, que es el mateix nom real que la Mavis (el de la Cathy crec que es Ou). No sap parlar angles (tot i que solia treballar en un hotel) pero si que parla japones, forca be, ja m'agradaria a mi... Es veu que s'ha passat des dels 12 anys o aixi veient doramas japonesos.

Aquest mati en Hide m'ha rescatat de les flors, i m'he passat gran part del dia amb ell carregant caixes de compost amunt i avall. Hem anat a buscar terra per les parets de la casa WWOOFer, i aqui l'he deixat sorpres pel mer fet de poder-les carregar uns quants metres... (una ha de remarcar les seves capacitats de tant en tant per fer-se valer). A mi el que m'ha sorpres es que ell les trobes tant i tant pesades (que ho eren) tenint en compte que porta les caixes de compost amunt i avall com si fossin plomes (i sembla nyicris el tio). Total, que ara tinc dos blaus de tamany considerable, un a cada brac, per culpa de les caixes. Pero la conversa (o xapurreig, per la meva part) d'en Hide, i la feina, molt mes entretinguda que no pas arrancar flors, s'ho valen.

Mes coses: avui les gallines s'han escapat del corral i hem hagut d'acorralar-les perque tornessin a entrar; li he ensenyat a en Hide el trailer de Map of the Sounds of Tokyo (no sabia qui era la Rinko Kikuchi, pero si que sabia qui era la Kikuchi, Rinko - cuidao, l'ordre dels factors altera el producte, es veu); he rebut un missatge d'en Masa, que implica practicar japo amb un reading i una sakubun (redaccio);  i la obaachan ha fet otoko doumbori. Es un plat tradicional amb humor negre: el bol d'arros del pare i el nen, o sease, el pollastre i l'ou remenat.

Tambe estic contenta perque avui he parlat mes amb les xineses. Els hi he estat ensenyant fotos dels Nishimura (la primera host family) i on esta Espanya en el mon (no ho sabien, creien que estava a prop d'America), aixi com Catalunya, Barcelona, Palau-solita i Plegamans i casa, que es veu horrorosament be amb Google Street View.

(aixo es on viuen elles... flipa)

Total, que em queden una setmana i unes poques hores per haver de marxar d'aquest pais... Haig de disfrutar del que em queda de la meva estancia a Japolandia, com diu en Gerard ;) I despres em passare uns mesos volent tornar-hi. Sort que tornem.

花とどろ Flors i Fang

Ahir ens vam passar les sis hores de feina treient els brots dels presseguers. N'hi ha molts. I hi ha MOLTS arbres. I som poques persones.



(per que us feu una idea de la quantitat de floretes, entre tres persones es tarda una hora aprox en acabar un arbre)

Vaig coneixer la Etsuko, l'altra persona contractada juntament amb en Hide. Es una dona de mitjana edat, mes aviat timida.

Ains, el problema que estic tenint aqui es el silenci. Crec que WWOOFejar depen molt de la sort que tinguis en coincidir amb uns o amb altres, i que ara mateix no som un grup equilibrat. Ens falta algu amb una mica de salsa (com en Toni) o mes confianca (com la que tenia al final amb les alemanyes).

Per cert, la Ines em va enviar un missatge el dilluns que dona altes dosis d'enveja. No nomes es van estar dues nits de gorra a Kyoto, a casa d'un amic d'en Gen. Hi havia sakura, i a mes el diumenge va anar-hi en Masa per fer-els-hi de guia. A part, ara estan a Nara, i despres tenen tot un planning dels dos mesos i escaig que els hi queden al Japo el qual inclou Okinawa i una setmana de JR Pass entre altres.

Aaaaaaaagh. Miaw.

Sigui com sigui, jo ara estic aqui. Ahir vam tenir una experiencia curiosa, vam anar a classe de hula hula amb la Terumi. Si, danca hawaiana (ara tinc mono de Lilo i Stich). Al garatge d'una amiga de la Terumi, amb una profe molt solemne que dona molta enveja a l'hora de contornejar-se. I tinc la canco enganxada...

Dios, en Towa es un pesat. Ara esta plorant com un desesperat (es que els nens porten un rato corrent amunt i avall i se'm comenca a pujar la mosca al nas xD) per a saber quina tonteria. Te 3 anys, no 5, i ja em se el nom dels seus germans: Fuwa i Wara. Els tres comparteixen kanji.

Ah, mes coses sobre la Obaachan. Te facebook i esta motoritzada: porta un ciclomotor. Es tant mona! Per mi, es la joia de la casa.

(ella, no en Towa, encara que les xineses pensin el contrari)

Avui ha estat plovent (i continua plovent) tot el dia, malgrat que ahir feia sol i s'estava be. M'ha tocat passar-me dues hores preparant patates per ser plantades, escoltant la radio i entenent nomes com la locutora es queixava de la pluja i el vent.

Poc abans de la beneida pausa del te amb galetones de Hokkaido (i unes que tenien gust de galeta Maria) m'he ajuntat amb la Mavis i l'Eline per fer alguna cosa mes divertida: hem estat fent la segona capa de les parets de la casa WWOOFer, amb terra, aigua i palla. La preparacio de la pasta es en plan trepitjar raim. Quan hem acabat la feina ja estavem una mica avorrides, pero. Nomes quan ja estavem rentant la roba de treball (estava massa plena de terra per posar-la directament a la rentadora) se m'ha acudit que ja posades podriem haver fet una bona guerra de fang.

L'Eline ha marxat poc despres de dinar, per aixo (avui hem dinat pancakes en honor seu, perque l'obaachan en va fer l'altre dia i l'Eline volia repetir). Ara esta WWOOFejant en una altra granja a prop d'aqui. Em queia be, i la trobare a faltar... (a mes de caure'm be aquesta tia esta fibrada perque fa kendo i natacio i es una maquina a l'hora de fer tasques com treure males herbes, flors, o carregar caixes de terra).

Per cert, ella em va explicar que es veu que a partir dels 30 anys els estrangers no poden obtenir visats de treball pel Japo. Cosa rara. Ella creu que hi deu haver excepcions, pero que en tot cas el que no deu ser possible es esdevenir kaishain (empleat d'empresa). Algu d'Otohaya em va dir tambe que per poder obtenir la nacionalitat havies d'haver estat treballant uns 6 anys almenys. Total, que el matrimoni continua sent la opcio mes senzilla...

Tornant a les parets de fang, volia comentar que a l'interior de la casa WWOOFer ja estan acabades (vaja, sino no hi dormiriem, crec) i son maquissimes. L'ultima capa que s'aplica es de limestone (calc, ho acabo de buscar xD) fa que quedi tot compactat, de manera que no deixa anar pols, pero es veu tot el fang esquerdat. El pis de dalt on dormim es forca mono, amb quatre habitacions. Te la pega que les habitacions estan comunicades de dues en dues, en plan vaters publics (de forma que em desperta l'alarma de les xineses molt abans que la meva). La part de baix, de mona no en te gaire. Es on hi ha la comuna, un magatzem de coses varies darrere una porta corredissa (i al costat d'una poma en plan Apple que hi ha gravada amb el fang de la paret) i una pica gran amb diferents superficies per treballar i posar eines.



La casa principal es molt diferent.En entrar hi ha el distribuidor on estic ara amb l'ordinador, a ma esquerra el menjador, amb tres taules occidentals ajuntades al llarg, que arriben fins a la porta de la cuina. L'habitacio de l'obaachan dona a la cuina. El menjador tambe te un raco que es l'estudi amb l'ordinador de l'Akio i la Terumi. A ma dreta del distribuidor hi ha una graan sala on dorm la familia Matsumura (amb kotatsu, tele, taules d'estudi, sofa i piano). Tot recte, el passadis que comunica l'ofuro (banyera) amb la rentadora, el labavo, i l'habitacio de l'altre vater (forat al terra tambe). Tot plegat te un porxo envidriat i caotic (totes les cases on he estat tenen un jardi extra caotic, coses del camp, suposo).

El problema que te aquesta casa es que els WWOOFers no tenim un acces gaire legitim a la sala on hi ha tots els luxes (vull kotatsuuuuu). Ah, i tambe que ens dutxem i ja ta... no ofuro per WWOOFers :'( el diumenge nomes va ser una excepcio.

Aixi que res, a veure que hi ha dema.

にんにくの帰り El retorn de l'all

L'Akio-san em va intrigar profundament ahir quan em va dir que cultivaven ninniku. Com que niku vol dir carn, pensava que es referia a algun animal, pero resulta que ninniku son alls.

Si, he tornat a treure males herbes de les rengleres d'alls.

Per sort aquesta no ha sigut la unica feina del dia. Tambe ens hem dedicat a posar compost als camps. Caca de larva. Hehe, no del tot, principalment arros, terra i fusta entre fruites i alguna closca d'ou, pero tambe hi havia uns monstres que resulta que son larves d'escarabat, i que van molt be per elaborar el compost.



(foto que he trobat per Internet per a que us feu a la idea, no es la ma de ningu d'aqui)

Estic contenta de tornar a fer feina fisica, a veure si aixi baixo tots els meronpan que m'he cruspit aquests ultims dies i recupero la mica de muscul que tenia als bracos en marxar de Kasugae.

He pogut coneixer mes a la gent d'aqui, i, com sempre, sorprendre'm de com de joves aparenten ser els asiatics. L'Aiko-san em va dir que tenien dues persones contractades, i un es en Hide-san (que a mes del nom, te en comu amb l'altre Hide que tambe esta interessat en les arts) al que jo li posava uns 28 i en te 40.

En fi. De les tres noies de Hong-Kong, ha marxat una que no em queia gaire be, aixi que genial. Les altres dues, la Mavin i la Cathy, es queden fins el diumenge. L'Erine, la francesa, marxa el dimecres.

Dels nens, de moment nomes em se el nom d'un: en Tao, que la veritat es que es fa notar. Te cinc anys i es un cuentista que no para quiet. La nena, de set anys, toca l'Entertainer al piano i una servidora se sent humiliada. I l'altre, de deu anys, sembla tranquilet, pero hauria de plantejar-se mocar-se enlloc d'anar fent sorolls.

L'Aiko i la Terumi son molt amables, tambe una mica distants, pero l'avia es genial. Te 62 anys, crec que han dit, i es una gran cuinera. Es una dona molt dolca. Una obaachan que parla angles, el suficient per entendre-s'hi forca be.

Se'm fa molt estrany pensar que aquesta es la meva ultima "casa" abans de tornar. M'esta comencant a entrar l'angoixa. Quan torni se'm cauran les parets a sobre...

En fi, hi ha moltes coses que voldria explicar, pero es que no tinc temps. L'esmorzar es a les 6:40! No se, fent un resum de les coses que he vist per Nagoya: la Rachel dient que el haggis (menjar escoces ;) ) "tasted like sadness in my mouth", les japoneses vestides totes mones elles amb els seus tacons eterns encara que no les deixin caminar, el shochu (licor d'arros) combinat fastigosament amb aigua calenta, els ramats de sararimen (executius) joves i ben vestits amb la seva maleteta, les conbini per tot arreu, la musica dels semafors en verd (que a Matsumoto vaig gravar i tot perque era massa)...

Aqui el panorama es molt diferent. Muntanyes altes al voltant, i ahir una lluna taronja. Me'n vaig al meu futon!

日本アルプス Alps Japonesos

Buenu, volia fer una entrada llargueta pero crec que em contindre.

Torno a estar sense wi-fi. Aixo implica no accentuar, nomes poder posar les fotos de la camera xaxi (tot i que he de dir que ei, veient el bloc en pantalla gran, em sento orgullosa del meu iPhone), i compartir l'ordinador amb quatre persones mes. Rectifico: potser no puc posar fotos. El lector de la targeta no va. Hi ha tres xineses, tot i que crec que una marxa dema, i una francesa. Totes marxaran aquesta setmana.

A la familia semblen molt amables, ho tenen tot molt estructurat; tot i que potser una mica massa diferenciat entre wwoofers i familia. Son els unics que m'han demanat la meva acreditacio de wwoof, i tenen un horari concret de 6 hores (wiii). L'Akio-san, el marit, que m'ho ha explicat tot, ha flipat quan li he explicat que els altres llocs on havia estat passaven del tema. Ells donen forca seguretat, la veritat. I de moment el que he menjat estava molt bo :)

Avui m'he llevat ben d'hora ben d'hora per agafar l'autobus. Per cert, la maleta esta a punt d'explotar. Literalment. No, en serio, abans de marxar demanare fil i agulla per reforcarla (es el que passa quan la maleta es justeta i una s'emporta a casa un kimono i un pijama d'esquirol volador).

 Wa, quins paisatges entre Nagoya i Matsumoto. Cims alts, nevats. Part dolenta: no sakura fins el 25 d'abril.

Com que amb la familia haviem quedat a les 5:30-6 de la tarda, he invertit 500 iens en deixar la maleta a l'estacio de Matsumoto i anar a fer turisme al castell i voltants. Se m'ha acostat un tio amb bici i s'ha ofert a fer-me de guia pel castell tot ensenyant-me una targeta de Goodwill volunteer guides. Si no hagues sabut de la seva existencia per la guia m'hauria semblat estrany.

Entre ell i un altre m'han acompanyat pel castell. La iniciativa em sembla molt bona, pero crec que jo no he ensopegat el millor guia... m'ha explicat poc mes del que sortia als cartells (siii, cartells en angles, yujuu!) i parlava un angles poc intel.ligible i si parlava jo no m'entenia gaire. Ains.

Ahir la Heidi em va ajudar amb la truita de patates i el pa amb tomaquet (els hi va agradar) i vam estar comentant com d'alleujant es poder parlar en angles i expressar-se en un lloc on tothom parla japones. Ara, pero, penso que tan de bo aqui en aquesta familia fos igual, perque realment millores per nassos.

Vam passar un bon rato amb la Heidi. No hi va haver karaoke, pero que hi farem (en Shimoji m\havia posat el caramel a la boca el divendres dient que podiem anar-hi tots). Ains, no m'agraden gens els comiats, i a Otohaya hi he passat bons ratos.

En el ticket del castell m'entrava el museu, aixi que hi he anat i he trobat algunes explicacions molt interessants dels festivals de la zona. Coses curioses. Com una sandalia de palla gegant.

Poc despres me n'he tornat a l'estacio, he agafat el tren fins a Hitoichiba, i l'Akio m'ha recollit a mi i a les altres noies que tornaven del dia lliure.

Ja explicare mes coses.

音速別荘 Otohaya Guesthouse

Ai, hi ha un forn a Osu que és la meva perdició. Hi ha un munt de coses amb pinta deliciosa, i voler-les provar totes no pot ser! M'encanten aquestes pastes que són flonges i es desfan a la boca... He descobert una cosa que potser m'agrada més que el meronpan: el tamago mushipan.

Allà vaig acudir el dijous al matí, i camí de la parada de tren de Meitetsu vaig anar menjant. Vaig encertar agafar un bitllet d'anada i tornada cap a Owari Seto per casualiat (hi havia tres parades a Seto i la bona hauria pogut ser qualsevol de les tres).



(recordeu allò de les escultures horteres? Aquest contrast encara és amable, hi ha coses pitjors)

En arribar, Seto em va semblar un poble-ciutat gris. Vaig tardar en descobrir el museu de ceràmica (Seto és conegut per la seva ceràmica, fins i tot en japonès setomono és una paraula que fa referència a la ceràmica en general) però va ser molt interessant, perquè hi ha una reproducció d'un taller, amb un vídeo que et mostra com s'elabora la ceràmica seguint el mètode tradicional. Em va sorprendre molt la manera d'asseure's al torn: cames creuades. Això encara deu ser pitjor per l'esquena que l'estil occidental.



També hi havia una exposició d'eines, i d'un munt de peces...

I alguna cosa una mica friki també: una escultura d'un alien. Un ALIEN. Camuflat entre les ombres. Estan com una cabra.

Després del museu vaig anar a dinar misonikomi udon. La dona del lloc em va dir que li agradava la meva roba i em va regalar una figureta d'un drac o.o (perquè estem a l'any del drac).



(piràmide de l'alimentació saludable, versió japonesa)

Vaig seguir fent turisme pel poble, i la cosa m'estava agradant. Em semblava un poble decadent amb encant.

Llavors, quan estava caminant per un carrer amb una paret feta amb els materials que es fan servir per posar les peces de ceràmica al forn, se'm va acostar una dona que havia vist passejant per allà i em va preguntar d'on venia, blablabla, i em va dir que tenia un taller, que si volia podia anar a veure'l. Havia reclutat dues dones més, i vaig accedir.

Nah, només volia que li comprèssim unes coses cursis cursis. Xungues de fer, però molt lletges. Total, que cap de les tres va consumir i en sortir plovia. Vaig voltar més pel poble, però ja no m'agradava. No ho dic per la pluja: de cop hi havia un munt de cotxes, i vaig trobar a faltar les voreres; vaig anar a un museu de maneki-neko ( els típics gats que saluden) però no vaig entrar, amb la botiga en vaig tenir prou; tot era caríssim...



(hi havia uns gats que donaven grima de veritat, com aquesta Verge Maria amb Crist després de la creu. EIs amants de The Rocky Horror Picture Show, fixeu-vos en els tres gatets que hi ha a la banda esquerra de la foto, concretament el de l'esquerra de tot...)

Total, que vaig anar a buscar el paraigua que havia oblidat al Museu i me'n vaig tornar. A Sakae vaig emprendre la recerca i captura de material d'estudi de japonès. No va ser fàcil. Estava ja dels nervis (la gent a qui preguntava actuava del pal "quina cosa més rara em demanes", i a mi em fa ràbia perquè com pretenen que aprenguem la seva llengua si no hi ha materials per aprendre-la? A més, gairebé sempre sembla que donin per fet que pots entendre el japonès, almenys parlat) quan vaig trobar un munt de llibres i coses cares al centre comercial Loft. Em vaig quedar amb cartes de kanji i un llibre de partícules.





(tu creus que abans de trobar llibres de gramàtica per a extrangers vaig trobar això?!)

Vaig passar per l'hostal i vaig seguir patejant buscant l'onsen. Tampoc va ser fàcil, però preguntar va ser útil i hi vaig arribar. Em van clavar una pasta, però s'ha de reconèixer que el lloc és guai. 40 graus d'aigua sota la pluja, hidromassatge, una piscina d'aigua freda, i sauna amb tele.

Ahir vaig estar treballant a l'hostal. Avui he fet exactament el mateix: escombrar escala, treure llençols, rentadora de llençols, fregar taula i terra de la sala comú, posar llençols, estendre llençols, fregar labavo, fregar dutxa. No he hagut de tocar el vàter estil japonès. En total, poques hores de treball, amb descans entre mig.



(instruccions d'en Mahha-san pel canvi de llençols. Més clar que l'aigua, oi?)



(una llitera de tres pisos! Va ser divertit posar els llençols d'allà...jo vull dormir-hi!)

L'únic problema és que talla el dia pel mig, de manera que no he pogut anar a Inuyama. De totes formes, vaig anar al Museu d'Arts de Nagoya (tot i que és més interessant el que tenen al parc de fora que el que tenen a dintre) i vaig tornar a Osu. Sempre torno al shoutenrai d'Osu xD



Ahir vaig estar molt contenta perquè vaig completar el meu kit de kimono! Ara ja tinc un obi jime de color lila i un obi age de color negre (estampat, compte, que si no és de funeral) i les altres coses que van per dins.

També em vaig acostar a l'estació de Nagoya (230 iens de metro TT_TT realment el Japan Rail Pass s'aprofita, si es té...). Pensava pujar al Sky Promenade per veure la ciutat des de dalt, però em va fer molt de pal pagar 700 iens (pensava que era gratis) per veure una ciutat que tampoc és de gratacels. Així que vaig fer fotos a les torres espiral i vaig tornar a pata a l'hostal.



Allà en Shimo -que abans s'havia acomiadat de mi perquè havia de marxar a Tokyo però va resultar que era la setmana que ve- i els altres hostes estaven preparant-se per anar a fer un "hanami nocturn": vam anar a fer una barbacoa en un parc d'aquí al costat, sota un cirerer.

Estan preciosos (els cirerers). La veritat és que m'esperava que Japó estaria ple de cirerers, i no és així, però els que hi ha valen per deu dels que hi ha per casa nostra. M'encanten.

La gent de l'hostal és curiosa, cadascú a la seva manera. N'hi ha molts que hi viuen; els hi surt a compte. Hi ha alguns amb feines que semblen decents - en Shimo treballa amb una empresa d'ordinadors; una noia que em parla com si jo fos subnormal perquè entengui les coses (en el fons té raó, però em fa sentir malament ^^') és entrenadora personal - però altres són cutres - la Yuki treballa en una pizzeria; un altre en una botiga de merchandising de coreans famosillos.

Després hi ha gent que està de pas, com tres portuguesos que es van quedar dues nits (un porta 5 mesos treballant al Japó però no parla gens de japonès); els americans, que ja estan instal.lats a la Uni; en Shoichi, que també ha anat a una universitat diferent; la Hairi, una taiwanesa amb nòvio japonès que és la única amb qui puc parlar en anglès (i és un descans quan ho faig); en Hiroki, un azafato de vol amb qui vaig parlar ahir; i un noi que no recordo el seu nom, que és de Nara però treballava en un hotel a Nagano.

I després hi ha gent que no s'allotja aquí, però ve igualment, com en Terunori, un tio que toca la guitarra, les maraques, el tambor i canta molt bé.

Total, que vam anar a dormir tardet ahir. Avui no he fet gran cosa, només he parlat amb el noi de Nara pel matí, he fet la feina i he anat a comprar coses per cuinar sopar (avui he descobert la localització de la cuina, ha sigut com una revelació). Vull fer truita de patates!!

名古屋 II Nagoya II

Ei, estic on fire escrivint. 3 dies seguits, ja!

Ahir al final no vaig anar a dormir tant d'hora. He de dir que la cervesa Asahi m'està agrdant, i que la companyia era molt bona i ningú anava al llit, de forma vaig anar a dormir tard.

Però m'he llevat d'hora, perquè vam quedar amb tres noies japoneses per anar a esmorzar: la Yuki (una altra Yuki) que era esteticient a Tòquio però ho va deixar; la Mika, de Kyoto, que estudia per a kenchikuka (arquitecte [li he parlt de tu, Ivan ;) ]); i la Nami, que es una furi-ta- (part time jobber, o séase, que treballa a temps parcial) de Hokkaido. M'han acompanyat a treure diners a la conbini. A la primera que hem anat la màquina no m'acceptava les targetes, però el Seven Eleven ha sigut definitiu.



Així que ha quedat solucional el tema diners i hem esmorzat en una petita cafeteria. Elles marxaven a Kyoto i a Nagano respectivament, i ens hem separat al metro. Les he convidat a venir a Barcelona quan vulguin.



Jo he anat al castell. Al parc del davant he pogut veure un munt de sakura! (flors de cirerer) Ha començat a ploure al cap d'una estona. Gran part del matí hi ha hagut aquesta pluja intermitent. No he entrat al recinte del castell,mperò he anat al teatre Noh. It's free!





Tenien màscares per emprovar-se... M'han quedat ganes de veure una obra d'aquestes.



He anat al temple d'Atsuta, al sud de la ciutat. El parc que l'envolta és molt bonic, però el temple no tant; és molt nou. He observat que molts japonesos fan una reverència quan estan sota d'una tori (les portes molones dels temples, de tamanys, materials i colors diversos). En tornar cap al metro m'he trobat per casualitat amb una botiga-taller de paper japo. L'hauria comprada sencera!



Com que no hi havia llocs per dinar a la vora, s'estava fent tard i no volia un Himeji 2 (recordeu que amb les alemanyes ens vam desesperar buscant restaurant?) he decidit anar a allò conegut i he tornat a Osu. Una dona d'un lloc on imagino que feien Okonomiyaki m'ha indicat amb extrema amabilitat japonesa on podia menjar kishimen, un tipus de fideus típics de Nagoya que em va recomanar la Sanae.

He fet una volteta per Osu, i m'he aturat en un café perquè es deia Spoon Coffee. La broma m'ha sortit més cara que el dinar! Ai, cheesecake... Hi havia Weekley Jump pels clients, i n'he fullejat una. Per una pàgina que entenc, m'he endut un spoiler de Bakuman!

He curiosejat la plaça on hi ha el Museu de Disseny. Hi havia un pas de zebra en creu, imagino que minúscul comparat amb el de Shibuya, però m'ha fet iŀlu.



Nagoya està plena d'escultures molt horteres, en plan clàssic. És una mica xungo. Ja sé que no ve a cuento perquè no puc posar-ne cap foto, però creieu-me, és cert.

Seguint una recomanació de la Lonely Planet, he anat al barri de Kazuozan. No sé a què veure exactament, perquè no hi havia res especial. Això sí, m'he comprat el volum 9 de Bakuman, he trobat el primer cargol que veig des que estic al Japó i he vist un carrer amb un munt de cirerers.





He tornat al centre en metro, a una terminal de bus que es diu Oasis 21 i és en plan futurista. Està al costat d'una de les torres japoneses que imiten la torre Eiffel. He caminat per Sakae fins a arribar a la parada de Fushimi. Els peus ja em feien un mal considerable. Però és un mal agradable: vol dir que has vist moltes coses, i que has cremat moltes calories i per tant pots consumir més menjar =D He donat per finalitzat l'ús del meu One-Day Subway Pass en aquest últim trajecte (crec que l'he aprofitat bastant) i he tornat a l'hostal. He reservat una nit més.



Amb els americans (en Peter, de Winsconsin, and Rachel, de Seattle [es veu que els seus pares van estar a punt de comprar la casa on va morir Kurt Cobain, abans que hi morís]), el japonès cohesionador (Shimu, crec), i un altre japo nou (Shyo, o alguna cosa similar) hem anat a sopar a un xinés. Sí, raro. Ha estat bé. En tornar he tret el uirou que he comprat a Osu, un dolç que també em va recomanar la Sanae i que és com un mochi sense res a dins.



La Terumi-san encara no ha contestat el meu missatge (i segons la pàgina de WWOOF, tampoc l'ha vist) però tinc una bona notícia: em puc quedar sense pagar aquí a Otohaya Guesthouse a canvi de treballar de 10 a 15. Tenint en compte que són 2400 iens la nit, surt a 480 iens l'hora, que no està del tot malament. Així ja no haig d'estar pendent d'hostals i històries!

名古屋 Nagoya

Com el dia que vaig marxar de Kasugae, l'alarma del mòbil no m'ha sonat avui... M'ha despertat la Chie. Total, que he acabat corrent, com sempre. La Chie ha marxat mentre jo estava arreglant la maleta, i el comiat amb en Kani ha sigut fred. Amb la Nikuma ha anat una mica millor, m'ha acompanyat al bus amb el cotxe. El bus ha marxat al cap d'un minutet, i he deixat Inabu enrere.

Una mica més i la torno a cagar amb el norikaeru (canvi de bus) però aquest cop ha funcionat molt bé. Arribar a Toyota ha sigut fàcil, l'home de l'estació crec que no m'ha vist, i he arribat a la parada de Fushimi. M'he adonat que en realitat m'havia passat de parada, i he tornat cap a Osu Kannon.

He hagut de demanar ajuda en un Family Mart (supermercat) però a part d'això ha sigut fàcil arribar a l'hostal. Entrar-hi ha sigut més difícil, però una noia que s'hi allotja m'ha obert. Encara no podia fer el checkin, i plovia bastant, de forma que m'he quedat una estona a la sala comú mirant la guia. He conegut la Yuki, una noia de Hokkaido que busca fina per Nagoya, i després he anat a veure el temple d'Osu Kannon.

M'he passat tooota la tarda als Shoutengai del costat del temple. Són carrers coberts, tot botigues. Realment, al Japó no et sents malament per anar de botigues. És tot tant diferent que és com si fessis turisme. Hi ha coses que flipes. I A més, en aquest cas, anava trobant temples petitons.



M'he gastat un dineral en menjar. Tot el dia he estat menjant coses poc saludables... He començat descobrint el Nikuman, i he decidit posar final a la gola amb un mochi. Dios, Merche, tenies raó amb les maduixes. Deuen ser trangèniques o alguna cosa. El mochi s'ha acabat tant ràpid T_T



(ni tu, Merlin, et podries acabar els instruments d'aquesta botiga. Hi havia trompetes de colors)

He comprat molt poquet... Pro és que se m'ha acabat la pasta! Demà hauré de treure okane del banc. Hi ha hagut un moment en el que s'ha posat a ploure molt. Realment, era un tifó, però clar, no se li pot dir tifó, perquè els tifons són al setembre (m'ha dit una dona que m'he trobat més tard i que parlava anglès). En un moment en què no estava en el shoutengai, m'he refugiat en una botiga de manga.

La meva primera experiència en una botiga d'aquestes; m'ha explotat el cap. Tres pisos: manga, dvd, i cosplay. Tot especialitzat en manga de noies (gràcies Dani per haver-me introduït en Lucky Star, almenys coneixia algu). He aŀlucinat amb els vestits de cosplay i els seus preus. N'hi havia un de 55.000 i pico iens. Au. I els més simples de coŀlegiala eren d'uns 11.000. Havia d'enrecordar-me de tancar la boca de tant en tant. Sí: a Akihabara fliparé.



Quan la cosa s'ha calmat una mica, he sortit al carrer i he fet realitat un dels somnis que he tingut des de petita: caminar sota un paraigües transparent mentre plou. Sembla una tonteria, però sempre ho havia volgut fer i mai havia tingut un paraigua transparent a mà (aquest era de l'hostal).

Ja em podeu imaginar, una gaijin caminant feliç amb el seu paraigua sota la pluja.

Després d'això m'he comprat el mochi, i llavors he anat a una botiga per comprar-me complements pel kimono. A continuació m'ha passat una cosa de la que s'aprèn que sempre, en sortir de casa, s'han de dur mocadors a sobre. Però no crec que un paquet de mocadors hagues sigut suficient per aturar l'hemorràgia del meu nariu dret. Sort n'he tingut de la capsa de mocadors i del labavo de la dona de la botiga de kimonos. Dios, quina situació més surrealista i vergonyosa. No és la primera vegada que m'ha sangrat el nas aquests dies, però havia sigut poca cosa; avui era una font. Total, que he comprat unes sabates japes.

En sortir de la botiga, ja no plovia. Quan he deixat enrere el shoutengai he pogut veure el sol de la tarda, iŀluminant el temple. He anat a un parc de la vora i he fet bastantes fotos, perquè hi havia obres d'art de vells coneguts, com Calder :) (dins del parc hi ha el museu d'Art de Nagoya, i també el de Ciència). Ja fosc, he tornat a l'hostal, i m'he desposseït del meu últim bitllet de 5000 iens.



Estic molt contenta de ser aquí. Ha valgut la pena venir, he vist coses que m'hauria perdut d'altra forma, i la gent d'aquí l'hostal (Otohaya Guesthouse) és molt maja. Hi ha dos americans que aniran a la Universitat de Nagoya, un tio que parla una mica d'anglès i que actua de cohesionador, un coreà, una taiwanesa, i més gent.

En fi, me'n vaig a dormir, bona nit :)