Si, he tornat a treure males herbes de les rengleres d'alls.
Per sort aquesta no ha sigut la unica feina del dia. Tambe ens hem dedicat a posar compost als camps. Caca de larva. Hehe, no del tot, principalment arros, terra i fusta entre fruites i alguna closca d'ou, pero tambe hi havia uns monstres que resulta que son larves d'escarabat, i que van molt be per elaborar el compost.
(foto que he trobat per Internet per a que us feu a la idea, no es la ma de ningu d'aqui)
Estic contenta de tornar a fer feina fisica, a veure si aixi baixo tots els meronpan que m'he cruspit aquests ultims dies i recupero la mica de muscul que tenia als bracos en marxar de Kasugae.
He pogut coneixer mes a la gent d'aqui, i, com sempre, sorprendre'm de com de joves aparenten ser els asiatics. L'Aiko-san em va dir que tenien dues persones contractades, i un es en Hide-san (que a mes del nom, te en comu amb l'altre Hide que tambe esta interessat en les arts) al que jo li posava uns 28 i en te 40.
En fi. De les tres noies de Hong-Kong, ha marxat una que no em queia gaire be, aixi que genial. Les altres dues, la Mavin i la Cathy, es queden fins el diumenge. L'Erine, la francesa, marxa el dimecres.
Dels nens, de moment nomes em se el nom d'un: en Tao, que la veritat es que es fa notar. Te cinc anys i es un cuentista que no para quiet. La nena, de set anys, toca l'Entertainer al piano i una servidora se sent humiliada. I l'altre, de deu anys, sembla tranquilet, pero hauria de plantejar-se mocar-se enlloc d'anar fent sorolls.
L'Aiko i la Terumi son molt amables, tambe una mica distants, pero l'avia es genial. Te 62 anys, crec que han dit, i es una gran cuinera. Es una dona molt dolca. Una obaachan que parla angles, el suficient per entendre-s'hi forca be.
Se'm fa molt estrany pensar que aquesta es la meva ultima "casa" abans de tornar. M'esta comencant a entrar l'angoixa. Quan torni se'm cauran les parets a sobre...
En fi, hi ha moltes coses que voldria explicar, pero es que no tinc temps. L'esmorzar es a les 6:40! No se, fent un resum de les coses que he vist per Nagoya: la Rachel dient que el haggis (menjar escoces ;) ) "tasted like sadness in my mouth", les japoneses vestides totes mones elles amb els seus tacons eterns encara que no les deixin caminar, el shochu (licor d'arros) combinat fastigosament amb aigua calenta, els ramats de sararimen (executius) joves i ben vestits amb la seva maleteta, les conbini per tot arreu, la musica dels semafors en verd (que a Matsumoto vaig gravar i tot perque era massa)...
Aqui el panorama es molt diferent. Muntanyes altes al voltant, i ahir una lluna taronja. Me'n vaig al meu futon!
Doncs que no t'entri l'angoixa que encara et queden força dies per disfrutar. Ja veig que et serà difícil practicar japonès, ja que aquí tothom parla més bé o més malament l'anglès. Potser en Tao sigui un bon interlocutor o els seus germans.
ResponEliminaQuina llàstima que no puguis posar fotografies. M'agradaria veure aquest paisatge de muntanyes i la lluna taronja, però sobretot a tu.
Cuida't molt.
Dona-li una targeta meva a la noia que toca el piano!!! Tan joveneta i ja s'esforça per conquistar-me, ( facis el que facis sempre hi haurà un japonès que ho faci millor). Bueno, no tinc gaire temps per que marxo a un examen, i si vols, quan tornis, et podem canviar el teu llit per un futon i fer-te sopa de peix cada dia per que no et sentis tan enyorada.... Cuidat Maren! ( divendres he quedat amb el lluís per preparar octopus jigg)
ResponElimina