じゃまたね Fins la propera

Resulta estrany pensar que el divendres al matí estava trasplantant brots de tomàquet i en canvi al vespre estava creuant el famós pas zebra de Shibuya.

Entremig, amb els Matsumura vam menjar de postres una deliciosa crema catalana cuinada per l'Obaachan (que va solucionar el tema del sucre amb caramel) seguint les meves instruccions escrites - adaptades a partir de cert full de receptes. Després de dutxar-me i empaquetar-ho tot em vaig acomiadar de la gent (tot i que no vaig poder dir adéu ni a l'Akio-san ni als nens) amb un mata aimashou (fins la propera). Li vaig dir a en Hide que seria un bon pare, i vaig desitjar bons viatges a les meves companyes WWOOFers. La Obaachan va ser especialment càlida amb mi. És tant kawaii! Em va dir que pregaria perque tingués un matrimoni feliç; no m'ho esperava pas, això.

La Terumi va veure el Totoro de la Vero que duc a la maleta i va dir que la maleta en si sembla un Totoro gegant. No m'ho havia plantejat, però és veritat... Tot i que després d'aquest viatge crec que li tocarà jubilar-se. Sort que la vaig cosir una mica, perquè a Haneda no l'he poguda embolcallar en plàstic com vaig fer d'anada.

Vaig agafar el tren de les 2:57 (ni més ni menys) cap a Matsumoto. El bitllet de bus fins a Tokyo només es podia pagar en metàlic i això no m'ho esperava... Vaig haver de treure més iens i la vaig liar una mica amb la màquina T_T

De totes formes, tenia quasi una hora per davant, de forma que vaig decidir seguir el consell de la Terumi i anar a la zona de la vora del riu (on ja havia estat l'altra vegada) a veure sakura. Aaai, els meus últims cirerers...

El bus es va fer una mica llarg, i jo anava bastant cansada. Suposo que per aquest motiu em vaig deixar el canvi de 500¥ en una vending machine en comprar un suc. Això i la pressa que posen els conductors en marxar de les estacions de servei; que a penes dóna temps d'anar al labavo.

Tornar a Shinjuku va ser estrany. El primer dia que hi vaig estar, tant de matí, era un lloc ben fred i desolat, però a la nit els gratacels prenen vida, amb un munt de gent vestida, alguns que probablement tornen de zangyosuru (hores extra), i altres que surten de festa o als restaurants de les últimes plantes dels edificis. Arrossegant la meva maleta Totoro, vaig anar fins a l'Ajuntament per veure el panorama de la ciutat. Els vidres de la planta 45 són una presa de pèl. Ja els podrien haver fet antireflectants.

De tornada vaig desfer el camí que vaig recórrer en arribar al Japó. Va ser com una espècie de tancament del cercle. Vaig pensar en totes les incògnites que tenia el dia que em vaig dirigir cap a Osaka i totes les experiències que m'enduc de tornada.

Però encara em quedava passar per Shibuya, que em venia relativament de pas cap a Haneda. En aquest punt em sento orgullosa de mi mateixa, perquè l'estació de Shinjuku és el caos. Els japonesos no tenen un gran apreci pels planells. Però em vaig arreglar... I sense preguntar!

A Shibuya no vaig veure gran cosa a part del creuament, l'estàtua del gos Hachikō i la llibreria on hi ha l'Starbucks. Vaig caminar una mica pels voltants (arrossegant la maleta de nou: no em cabia per un centímetre a la taquilla de 500¥ i no volia pagar 800¥) i em van negar l'entrada en un parell d'izakayes (tavernes japes) plenes. Ironies de la vida, vaig acabar en una que estava completament buida. Batsu, batsu... O, parlant comme il faut, yokunakatta.

Total, que vaig marxar en acabar-me el tofu fregit (que estava bo, això sí) amb la intenció de veure una mica més de barri, però ja no em quedava gaire temps. Vaig fotografiar un pub irlandès de nom The Dubliners on la Guinness costava 800 ¥ (poc menys de 8 €), i vaig marxar cap a l'estació.

Això va ser una mala experiència. La Yamanote line entre Shibuya i Shinagawa a les 11:50 i poc és un infern. En arribar a Shinagawa, on sortíem un munt de gent, una noia es va caure, però tothom seguia empentant igualment. Pff.

A sobre a Shinagawa un home que treballava a l'estació em va informar que ja no hi havia trens cap a Haneda (eren les 12:15, només!). El molt borde en preguntar-li per alternatives em va dir que agafés el taxi. Per sort ho vaig preguntar a un altre de més amable que em va dir que hi havia un bus. Aquests busos també surten de Shibuya, de forma que em podria haver estalviat el recorregut en tren...

Em vaig haver d'esperar a la parada fins a la 1:30, i el bus va tardar mitja hora en arribar a la Terminal Internacional. Vaig dormir en un banc fins a les 4:15. Llavors em va donar per curiosejar un pis superior amb estandards on posava Edo (antic nom de la ciutat de Tokyo) i vaig flipar una mica. Llàstima que estigués tot tancat.

També hi havia un observatori.


No m'hi vaig estar gaire perquè havia d'anar a fer el check-in. Després de passar el control de seguretat, tampoc és que hi haguessin gaires botigues obertes, per no dir que n'hi havia 2 i ja ta. Estava morta de gana, tot i que no em venia de gust res especial, així que vaig optar per una cosa neutra: porridge d'arròs... I edamame, que ha sigut l'únic cop que n'he menjat al Japó (T_T)

Em va fer molta pena pujar a l'avió. Vaig mirar cap al port, i un monorail va passar per la via elevada.

Al moment de fer el check-in no vaig pensar en demanar finestra... ja sabia que estava condemnada al seient B, però el que no m'esperava és que fos el de davant de la porta d'emergència. Si no fos per la falta de finestra i d'espai per la motxilla, és el lloc ideal. Pots sortir al teu aire sense molestar a ningú, i tens espai per les cames.

El vol s'ha fet força llarg. Crec que d'anada devia dormir més del que em pensava. No ho sé. En tot cas aquest cop ens han alimentat millor (vull dir que no he passat gana) però el tema de les pantalles no els funcionava bé al principi. De fet el mapa no ha funcionat en tot el trajecte, i el tema peŀlícules era molt més reduït. De totes formes, jo m'he empassat The Artist (m'ha agradat molt), My week with Marilyn (no està malament), The Descendants (qui és l'insensible que la titlla de comèdia? Visca en George Clooney), gran part de The Iron Lady (el muntador s'hauria de replantejar la seva feina, però la Meryl Streep és increïble), un tros d'Amanecer (curiositat per veure el casament i com feien la transformació de la Bella xD wa, ha sigut molt repugnant...), un tros d'una peŀli on surt en Zachary Quinto (Sylar d'Herois) que no he entés, i uns quants episodis d'Animal Comforts (visca Aardman) que tenien uns accents britànics molt divertits, a part de ser molt bons en si mateixos, és clar.

I també he intentat dormir una mica, però sense gaire èxit.

L'aterratge ha sigut molt suau. He emplenat el sobre que donen els de British Airways per recaptar fons per ONG amb algunes de les moltes monedes que m'han sobrat, i l'he donat a l'hostessa que podia parlar japonès, una tal Alice que em recordava a la Laura Gallego.

Tornar a Heathrow no m'ha fet gaire gràcia, ja estic avorrida d'aquesta terminal. De totes formes no m'he hagut d'esperar molta estona, només unes dues hores i mitja.

A les 3 i pico de Londres hem embarcat (finestra sobre l'ala), hem tardat molt en sortir, i l'avió ha arribat a la T1 cap a les 6:30 de Barcelona.

A l'avió he estat retrobant-me amb la UOC, amb el llibre de text d'Animació. Em tocarà treballar bastant els propers dies, entre la Uni i l'Ateneu.

A la terminal m'hi esperaven els meus pares i la Cèlia i l'Ivan, que m'ha fet molta iŀlusió veure allà. També m'ha fet molta iŀlu trobar-me tres persones més a casa, Rul, Débora i Merlin :).

Ara em resulta estrany que no em resulti estrany tornar a ser aquí. És com si tot el viatge hagués sigut un somni fugaç. No tot han sigut flors i violes, però de fet, si tot hagués sigut senzill no seria un vertader viatge, ja que no n'aperendria res.

Espero no caure en la simple rutina i confiar més en mi mateixa.o

Fins la propera.