チェンジ Canvis

El dijous al vespre l'Anni no es trobava bé, i se'n va anar a dormir d'hora. La Ines i jo vam fer una 2a lliçó de kimono amb la Midori-san (m'encanta aquell kimono amb l'obi taronja) i després del meu bany frustrat ens vam quedar calentonetes al costat de la llar de foc, amb el kotatsu (Déu meu, això s'ha d'importar).



Vam parlar sobre els seus plans de viatge i li vaig explicar l'existència de Couchsurfing, i després va aparèixer en Masa amb el seu pa per fornejar. Estava apàtic com de costum, però el vam pressionar (sobretot la Ines en plan psicòloga tocanassos) perquè ens expliqués coses.

I la seva actitud va canviar el divendres. L'Anni seguia sense trobar-se bé, així que només nosaltres tres vam anar al camp. Vam anar en bici, però aquest cop va ser un passeig tranquil en el qual vam parlar bastant. Resulta que en Masa va estudiar ceràmica dos anys a una Universitat d'Arts de Kyoto. 

El treball d'ahir va ser bastant avorrit, per això. Vam haver d'arreglar unes línies de conreu per a tomàquets de forma que fossin rectes. Explicació del perquè: finalitats estètiques. Tenim les mans calloses perquè els camps siguin macos i en Masa sigui feliç. 

Com el dijous, ens vam quedar a dinar allà, malgrat el vent. Aquest cop espaguetti bolognesa... molt estrany: molt occidental. La Saya va marxar a les 3, després d'ajudar-nos a... Taxan taxan... 

Spreading chicken's droppings! 

Quina merda de feina. Mai millor dit. Vent i excrements en pols, mala combinació. En Gen es va riure molt a costa meva. Va acabar pringant ell també, perquè jo no volia anar a la botiga de kimonos olorant a caca de gallina.

Les cabres són més entretingudes.



La Midori-san ho va arreglar tot perquè les tres poguèssim anar a una botiga de segona mà després de la feina. Ens hi va portar la Yuko, la secretària de l'escola d'anglès, i va venir la professora de kimono de la Midori (sí, va a classes de com posar-se el kimono). Gràcies a la combinació 2a mà + professora vam aconseguir kimonos i tabi a uns preus irrisoris que no és moral escriure aquí. Sí, tinc un kimono vermell amb un obi blau (el fàcil) i un de daurat (el xungo)!

Vam　passar pel super i vam veure un anunci amb gent que ens era coneguda...



De tornada vam ajudar en Masa amb la preparació del sopar. Pizzes per doquier. Boníssimes. De les millors que he tastat mai. Heu provat de posar beixamel a la pizza? Resulta que l'home va treballar durant un temps en un restaurant de pizzes. Ens va deixar fornejar-les a nosaltres també en el senyor forn que hi ha al jardí. Li vaig explicar el significat de "masa/massa" en castellà i català (en el sentit culinari de la paraula) i li va fer molta gràcia.



Ah, Merche, també vam fer la teva recepta de pastís de poma :) va agradar força, encara que vaig cometre un error idiomàtic: no és el mateix yeast que baking powder... Així que la cosa no es va inflar gaire :(



Després de sopar vam fer una partida de Settlers of Catan. Crec que vam jugar una mica diferent de com ho fas tu, Merlin... Bé, vaig perdre de totes formes. En Masa va construir com unes 12 carreteres, gairebé en espiral.

L'Anni se'n va anar a dormir després d'ensenyar-li els nostres kimonos (ell havia dit el dimecres que el primer dia que s'havien posat kimono, les alemanyes feien pinta de "foreigners in Kyoto" - però hem evolucionat, ja no som tan gaijin).

La Ines i jo ens vam quedar de nou còmodament al kotatsu. Jo vaig fer un dibuix per a en Tony a partir d'una foto seva; volia donar-li ni que fos això a canvi de la palestina. Al cap d'una estona, va venir en Masa a fer-nos companyia. Li vaig preguntar si volia que el dibuixés, i es va deixar. Vaig tardar molt, i, com sempre, em va quedar molt jove, però em sembla que li va agradar bastant. També vaig dibuixar la Ines, però no em va quedar gaire bé (tot i que es va quedar quieta, a diferència d'ell). Després d'això a mi se m'aclucaven els ulls i les lentilles m'estaven molestant, però vam estar parlant fins molt tard. 

Per sort en Masa es va oferir a despertar-me si m'adormia, perquè em vaig deixar el mòbil en silenci i no ha sonat l'alarma. Total, que m'he hagut d'afanyar molt, i tot i així no he pogut agafar el tren que volia. M'he pogut acomiadar de tothom menys de l'Anna i la Mio, que es trobaven malament (potser sí que he marxat en el moment indicat, tothom està sucumbint a la malaltia). 

La Lena s'ha cagat al costat de la motxilla (ha anat de molt poc). Mentre la Midori i en Masa s'encarregaven de la gossa els he donat una abraçada a la Ines i a l'Anni. Que es cuidin d'en Marvin, el fantasma lila que habita a la casa i que sentim com rosega el sostre (bé, jo de fet no l'he sentit, sempre em quedo ko al futon amb la meva bossa ampolla d'aigua calenta 24h). Faran un bloc quan arribin a Nova Zelanda, i llavors podré seguir els seus moviments. En Masa també s'ha deixat abraçar, i li he donat mil gràcies a la Midori pel tema kimono.

A fora diŀluviava. Pel camí he parlat amb en Gen de com crec que m'està anant i de viatjar en general. Li he explicat que en marxar estava una mica espantada i a l'expectativa de com m'aniria tot, però que ara estava molt més tranquiŀla. M'ha dit que un noi que va conèixer quan viatjava per Europa li va dir que  el més difícil en un viatge era fer el pas de marxar. Penso igual.

M'ha deixat a la porta de l'estació amb un "come back, ok?" que m'ha fet iŀlusió, encara que hagi sonat com una cosa que deu dir a molta gent, i molt sovint.

Per cert, hi ha una estació entre Sasayamaguchi i Osaka que es diu Aino, i sempre que hi he passat he pensat en tu, Aina xD

En Gen m'havia dit que tardaria el meu temps en trobar com arribar a Namba des de l'estació d'Osaka. Jo he pensat que em subestimava, que no seria tan difícil; ja coneixia l'estació. Però no es pot pretendre conèixer uns quants pisos d'andanes, entre diferents linies de trens i de metro, distribuïts en dos edificis diferents, en un dia. He tardat una mitja hora en aconseguir arribar al metro. Després tot ha sigut més fàcil (preguntant, encara que sigui en idioma macarrònic, s'arriba arreu [almenys a Japó]) fins que he vist que el vagó de Kintetsu on m'he ficat semblava estar numerat. Ups. Havia pagat 2300 iens per la Kintetsu line "normal" fins a Nagoya (sospitosament "barat"), però resulta que el tren aquest era un Limited Express. Per sort, a 8 minuts de que sortís el tren, una parella m'ha portat a la guixeta. M'han desposseït de 1890 iens més, però m'he pogut ficar legalment al vagó 3. I he menjat una pasta japonesa gegant que semblava un panetone.

Sincerament, de cara a l'octubre, crec que ens deixarem un dineral en menjar. Els udon estan bé de preu, uns 400 iens; però les pastes, i els cafès de les vending machines, costen com uns 200 iens (1.85€)- buenu els cafes una mica menys.

Pel que fa a les indagacions sobre l'establiment d'un bar de tapes per part d'un grup de desertors, de moment el màxim que he aconseguit ha sigut "casa't amb un japonès". Així que, Merche, ja saps què ens toca... I buenu, Vero, estàs a temps xD 

Estic escrivint mentre viatjo, ho sento, per això aquesta entrada està sent tant llarga... xD Però és que l'estic liant bastant. El tren Kintetsu ha transcorregut amb tranquiŀlitat (quins paisatges!), i arribar a Fushimi ha sigut fàcil. Però després, per arribar a Jousui, he tingut un moment de no saber on anar, amb l'estrès afegit d'haver d'agafar el bus que sortia a les 15:30 d'allà. Un dependent d'una botiga dins del metro una mica més i m'envia en direcció contrària, però per sort he demanat una segona opinió que m'ha dut pel bon camí: a Toyota (que era de suposar, però a una li entren dubtes quan 

les instruccions de la family semblen contradir-se amb la realitat [resulta que no es contradeien, però poden donar lloc a equivocacions molt grans: és com si hi hagués una línia de tren que es digués Renfe i jo indiqués que per arribar a un lloc has d'agafar Renfe, sense especificar si la línia o els trens en general]). 

Total, que al metro m'he posat a estudiar kanji, i l'home del costat m'ha començat a parlar. Primer en anglès, després ha resultat que porta cinc anys estudiant castellà perquè treballa amb Màlaga en l'empresa Fujitsu. S'ha volgut fer una foto amb mi, i ja de pas, jo amb ell xD



He arribat a Jousui, l'he liada amb la màquina d'ajustar el preu del bitllet (si no saps on vas i/o quant has de pagar pots comprar el bitllet més barat i pagar després), i l'home de l'estació ha hagut de venir i posar la màquina en anglès. Abans de sortir, he anat al labavo, i enlloc d'apretar la cadena he apretat una alarma. L'home de l'estació m'ha mirat malament. En sortir a fora, he buscat la parada de bus, he enredat un pobre noi que s'ha vist moralment obligat a ajudar-me, i m'ha acabat dient que li preguntés a l'home de l'estació. Amb paciència infinita, aquest m'ha enviat amb un gest imprecís de la mà al lloc on m'havia indicat el noi. 

Ha arribat un bus, li he preguntat al conductor si anava a Asuke Hospital, he entes que sí, he pujat, era que no, el pobre s'ha hagut d'esperar que jo sortís... He aconseguit pujar al bus de les 15:30, amb wi-fi (el primer wi-fi públic que pillo des de que estic a Japó), i he anat veient com l'indicador del preu anava pujant de forma alarmant. Gairebé una hora més tard, el conductor m'ha indicat que havíem arribat a Asuke Byouin. Increïble. Una parada de bus on, si mires al teu voltant, no hi ha cap vending machine!! Però sí un bitxo de pedra gegant... Moment surrealista de "Wa, estic sola en un lloc perdut del Japó. Què guai".



En el moment en què he escrit aquestes paraules, la Llei de Murphy s'ha posat en moviment.

La meva teoria és que l'autobuser de l'únic bus taronja que ha passat no m'ha entès quan li he dit que anava a Inabu. M'ha dit que aquell bus no era, i jo he sortit i no en passava cap altre. Li he demanat a l'única noia que hi havia per allà si sabia res i ella m'ha dit que ja hauria passat. Que el següent bus no era fins dues hores més tard. El problema principal és que els hosts m'esperaven en aquell bus.

Era impossible entendre bé la noia. Parlava molt ràpid, i amb un munt de paraules que no em sonen de res. Ha trucat a casa dels hosts, però no contestaven. Com que no ens enteníem, ha començat a trucar amics seus que parlessin anglès. S'ha estat un munt d'estona parlant i rient... Fins que al final ha trobat una que sí que en sabia. Però no ha sigut de gaire ajuda; la conclusió era la mateixa: havia d'esperar-me al bus següent. Jo desconfiava de que passés, i li demanava si hi havia un telèfon públic a la vora, en cas que em quedés penjada de nou. Només quan l'ha vingut a buscar el que suposo que era el seu nòvio se li ha ocorregut comentar que l'oficina de policia estava al costat.

Quan han marxat he anat cap allà i m'he fet entendre. Imagino que amb l'adreça han aconseguit trobar el telèfon mòbil del host, i m'ha vingut a buscar. És un home d'uns 50 anys que es diu Kani (pel que he entés), i que va passar 4 anys a Texas. Abans de fer cap a Inabu hem passat pel súper... I ha sigut una experiència extranya.

Fins ara als supermercats japos només hi he comprat coses dolces, i ahir la Yuko-san va comprar llet i ous. Però és que m'ha arribat a semblar malament quan en Kani-san ha comprat verdures, carn i peix. Com si m'estiguessin timant. He començat a trobar molt a faltar en Masa.

Després hem anat a la botiga de pastissos, en concret d'un tipus de pastissos: es diuen Chiffu. La botiga és una cucada, realment molt bonica. Però m'he estat allà sense saber què fer durant una bona estona, mentre en Kani, la Nikuma (la seva dona) i una noia que d'entrada m'ha caigut bé, la Chie, feien feinetes. Eren les vuit de la tarda, ja...

No hem sopat fins a les 9:30 i llavors sí que he trobat a faltar en Masa. Ains. Bé, suposo que es nota molt que el meu ànim és baix, però també és que estic molt cansada. Ha sigut un dia molt dur. A veure com és demà (que és diumenge, però toca currar).